Ens trobem davant una situació de dimensions cada vegada més preocupants. En el decurs de les darreres setmanes, Premià de Mar ha esdevingut dissortada protagonista d’uns fets que només són la punta d’un iceberg del qual en desconeixem, malgrat que la intuïm, la seva grandària. Una simple mesquita (per ser més exactes la possible edificació d’un oratori per a musulmans) ha estat el desencadenant d’un moviment en contra seva al qual s’han afegit uns i altres. Els uns en defensa d’uns interessos egoistes de veïnatge. Els altres amb uns interessos foscos com es posa de manifest en el fet que un gairebé desconegut personatge amb antecedents ultradretans s’hagi fet notori pescant en riu revoltat.
La mesquita és -com apuntava- la simple anècdota, la gota que ha fet vessar el vas de la intolerància d’uns quants. Sinó digueu-me ¿qui s’oposaria a la construcció d’un temple que s’aixequés en honor a un sant o a una santa, a una verge o a qualsevol altre advocació cristiana o catòlica? Quan jo era petit, a Sabadell hi havia un sol temple cristià no catòlic que coneixíem com el dels “protestants”. Se’ns havia advertit que evitéssim passar-hi a prop i que mai no se’ns acudís d’entrar-hi. Eren moments d’un nacional-catolicisme que tot ho impregnava, suport d’un règim totalitari i per tant excloent. Els protestants eren, llavors, les persones que no “encaixaven” en una societat d’unitats inquebrantables als quals s’observava de reüll. Els temps sortosament han canviat i la llibertat de culte s’ha acabat imposant com un dret constitucional. D’aquesta manera ningú no s’estranyava fins ara de la profusió d’instal·lacions religioses de tota mena que hi havia a les nostres ciutats. Era la conseqüència de l’evolució de la societat i mostra de la seva pluralitat democràtica, en aquest cas concretada en l’àmbit de les creences i de les pràctiques religioses. Però com que no és or tot el què llueix, l’afer entorn la mesquita de Premià de Mar ens ha fet tornar a la dura realitat i evidenciar els nivells d’intolerància que encara es donen en la nostre societat, especialment envers altres formes de ser i de fer diferents a les que emanen de la nostra cultura.
I si bé ens omplim la boca a l’hora de ressaltar els drets que assisteixen a les persones, quan n’hi ha que arriben d’altres latituds i s’instal·len a prop nostre, les coses prenen una altra dimensió i qualsevol excusa és bona per marginar als nouvinguts i, fins i tot, per fer-los responsables d’alguns dels mals que patim. “Obras son amores y no buenas razones”, diuen en castellà. I mentre no estem disposats a treballar amb rigor i amb voluntat de resoldre els problemes en el seu origen i, en el seu cas, ajudar a la integració de les persones que arriben a la recerca d’una vida millor, estem fent oposicions per instal·lar-nos en una convivència impossible. El diàleg, el respecte i la comprensió entre les persones es troba en la base de la única possibilitat de superar la situació en la qual ens trobem. Contràriament la fera del racisme i de la xenofòbia continuarà estenent-se perillosament. De fet, la fera ja ha causat danys en forma de fractures socials i polítiques força amenaçadores que, d’altra banda, són l’adob ideal que precisem nefastos salvadors de la pàtria contraris a un sistema de llibertats personals i públiques, que prediquen pureses que mai no s’han donat ni es donaran. Uns salvadors que acumulen adhesions ràpides i fàcils a partir de situacions d’intolerància.
No vull acabar sense apuntar una ben simple reflexió: Si tant preocupats estem pels efectes que es deriven del fenomen de la immigració, perquè no mostrar-nos més “solidaris” i exigir als nostres governs i a nosaltres mateixos l’esforç que calgui per fer possible el desenvolupament econòmic i social dels països més pobres i desvalguts? Ben pocs deixen la seva terra d’origen si s’hi donen les condicions necessàries per a viure-hi dignament. No serà que el problema de fons dels moviments migratoris que estem vivint rau només en l’existència d’un món que tot ho pot, però que alhora és injust i insolidari, i un món al qual tot li falta on regna la misèria i les llibertats personals són sovint una entelèquia?
Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de maig de 2002.
Comentaris recents