Carles Sentís amb el llavors alcalde de Barcelona Pasqual Maragall i amb mi mateix. Fotografia feta en ocasió de la inauguració del Barcelona Press Service el 1r de juliol de 1992 per atendre a periodistes estrangers en ocasió dels Jocs Olímpics

Em trobava de viatge, lluny de casa, quan la notícia em va arribar a través d’una de les meves filles amb aquestes paraules: “Em sap greu haver-te de dir que Carles Sentís ha mort”. Perquè ella sabia que el Carles era per a mi un mestre, però per damunt de tot també un gran amic. En uns pocs segons els records se’m van apilar. Els records i les vivències dels vuit llargs anys que vàrem treballar plegats al Centre Internacional de Premsa (CIPB). Ell com a president de la Fundació i jo com a director del Centre. Amb ell les coses van ser sempre fàcils.  D’entre d’altres raons perquè ell les posava fàcils i les feia còmodes. Amb ell i amb les persones que treballavem al CIPB vàrem vertebrar un equip excel·lent amb el qual vàrem poder fer front a l’atenció dels periodistes estrangers que des del 1988 començaven a venir a Barcelona atrets per la imminència d’uns Jocs Olímpics que van ser meravellosos. Recordo les llargues xerrades, el debat entorn els projectes i les il·lusions que atresoràvem, i per damunt de tot recordaré per sempre més la seguretat que transmetia a l’hora d’abordar-los. Amb el Carles Sentís ens ha deixat un home franc i obert. Un home que sabia estar. Que disposava d’una ment privilegiada i d’una experiència poc habitual. Un home que ha viscut la història del segle XX d’una manera intensa perquè ell estava en cada moment on calia estar. Un home que, com tothom, presentava els seus clars i obscurs, malgrat que en aquest cas, els clars dominàven clarament als obscurs.

El Carles Sentís ens ha deixat. Ens queda, però, el seu mestratge, la seva manera de fer i de comportar-se, la seva personalitat… Ens queden també els molts serveis que en Carles va prestar no només a la professió periodística sinó que també al país… 

Descansi en pau el mestre, l’amic…