La discrepància és sempre ben rebuda pel fet que és a través de la dialèctica i del debat lliure i democràtic que pot avançar-se en la conformació de les idees i en la definició dels projectes. El meu darrer article, va moure a algunes persones a mostrar-me els seus punts de vista discrepants amb els meus. M’afanyo a escriure que agraeixo sempre les aportacions que m’arriben, i que en moltes ocasions comparteixo, encara que sigui solament en part, com ha estat en aquest cas. No es tracta ara de discernir qui té més raó en els seus plantejaments, atès que tant els arguments aportats pels meus interlocutors com els plantejats per mi mateix són legítims per haver estat formulats des del respecte i des dels posicionaments ideològics de cadascú.
Per posar damunt la taula alguns elements més i per fer aportacions al debat entorn a les tesis que apuntava fa una setmana i fugint intencionadament del marc de referència estrictament local, vull fixar la mirada en la crisi ideològica que té encotillada a l’esquerra política. Una crisi que en part ha estat la causa de la pèrdua de quotes de govern i de poder –de confiança de la ciutadania— de les que l’esquerra havia gaudit, també en els governs locals. Una crisi ideològica que no és local, nacional i/o estatal, sinó que plana sobre totes les opcions polítiques de caràcter progressista d’Europa, que s’han vist desbordades pels esdeveniments dels darrers anys. D’aquella Europa que governada sota l’ègida de la socialdemocràcia i del progressisme va ser la propulsora de l’Estat del Benestar. Una Europa que ara pels efectes de la crisi econòmica, però no només per això, ha vist com els governs progressistes eren apartats de l’exercici del poder per decisió de la ciutadana que bé no els ha votat o bé ha decidit no ha anar a votar.
Podrà dir-se més fort, però no pas d’una manera més clara: l’esquerra europea, l’esquerra estatal, nacional i local, diversa i variada, marcada per etiquetes que no han fet més que alimentar sectarismes, ha estat incapaç d’establir un diàleg franc i obert a partir del qual posar en comú noves idees per renovar les polítiques socials en les que segur la majoria d’opcions polítiques progressistes coincideixen. Si llegim el manifest elaborat pel moviment Indignats o del 15 M, ens adonarem que la major part dels punts que s’hi reivindiquen formen part de l’ideari i del programa que els partits d’esquerres defensen. ¿Què passa, doncs, quan són els dirigents de les mateixes forces progressistes els que es mostren incapaços d’entendre un moviment social que els ha desbordat malgrat, almenys en la teoria, hi tinguin notables coincidències programàtiques? Si des del progressisme, si des de l’esquerra es vol recuperar l’ascendència perduda sobre la societat, només hi ha un camí: escoltar, i sobretot comprendre a la ciutadania, per iniciar amb ella el necessari procés de renovació de les idees i de les polítiques d’acord amb els signes dels temps i d’acord amb les expressions que emanen dels moviments socials. Renovació d’idees per canviar polítiques i maneres de fer la política. Al cap i a la fi, les formes i l’honradesa són, també en política, d’una importància capital per fer creïbles els missatges. Un procés de renovació d’idees i de polítiques que al seu torn ha de comportar la renovació de les persones. Però no hi haurà renovació mentre i tant l’esquerra no s’equivoqui en quant a qui és l’enemic polític a batre. Mentre, la dreta podrà continuar distorsionant la realitat al seu favor, tal i com ho està fent ara. En definitiva, cal que l’esquerra, en el seu conjunt, pensi i actuï per ser alternativa a una dreta que posa en risc conquestes socials que ha costat molt aconseguir.
Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de juny de 2011
Hola, Joan.
Altra vegada estic d’acord amb tu, però, per què parlem de renovar constantment? Per fer les coses bé només hi ha una manera: honestament i eficaç. Sento sovint als polítics parlant de canvis i de noves maneres de fer. No és hipòcrita la postura?
Estic d’acord que les idees són molt importants a l’hora d’enfrontar les gestions que portin a la felicitat d’un poble, però encara més que sigui honrada, conseqüent, eficaç (repeteixo) i clara. Els indignats estem demanant això.
Els socialistes s’han estimbat en aquestes municipals, opinió meva, per mirar-se contínuament el melic sense mirar al davant quan estaven conduint el cotxe del gobierno i del govern. El PP també ho fa, però, té el cotxe aturat.
S’ha d’estar més per la feina i no sempre a la grenya amb els propis i els altres. M’imagino una trainera en la que els remers van cadascú a la seva i el cap no és capaç de corregir-ho. Si se’ls ha triat per guanyar la cursa i la única esperança de l’equip és que els contraris ho facin pitjor…
Joan,
He llegit amb molt d’interès aquest teu post sobre la necessitat de regenerar el PSC i l’esquerra en general.
Penso que les propostes que a continuació et reboto –que pressumptament han sortit de la gent de Puerta del Sol–, haurien de ser recollides pel PSC si vol tornar a ser el pal de paller de l’esquerra catalana. Els càrrecs socialistes s’han aburgesat, són com nous rics, s’han pensat que la gallina dels ous d’or no es moriria mai i han estat fent, en moltes ocasions, el mateix que els tan criticats convergents: enriquir-se, apujar-se els sous, pensar-se que el càrrec era vitalici, muntar-se una bona pensió per quan es retirin i menystenir a l’oposició, a l’ajuntament i al carrer. Els militants socialistes amb càrrecs haurien de tornar a donar exemple d’austeritat i honradesa (els dos pilars dels antics obrers progressistes) i deixar de comportar-se com a nous rics aferrats als càrrecs i allunyats de la ciutadania.
Mira’t si pots l’enquesta d’El Periodico d’avui. Hi ha un 38% (o més, escric de memòria) de ciutadans espanyols que pensen que PP i PSOE són el mateix, que fan les mateixes polítiques! Això és mortal per a l’esquerra. A sota penso que hi ha suggeriments molts interessants que Ferraz i Nicaragua s’haurien d’apuntar i dur a la pràctica.
Em temo, però, que consideren als indignats una banda d’okupes i antisistema minoritaris i que aviat la gent d’ordre es cansarà de tanta porqueria i xabolisme a les places grans de les principals ciutats. Novament esperaran que la tempesta aminori i es buscaran un altre “frame” per atraure l’atenció dels mitjans de comunicació, com gairebé sempre hipnotitzats.
“Propuestas aprobadas en la asamblea de la protesta de Sol.
Estas son algunas de las medidas que, en cuanto ciudadanos, consideramos esenciales para la regeneración de nuestro sistema político y económico. ¡Opina sobre las mismas y propón las tuyas en el foro!
1. ELIMINACIÓN DE LOS PRIVILEGIOS DE LA CLASE POLÍTICA:
– Control estricto del absentismo de los cargos electos en sus respectivos puestos. Sanciones específicas por dejación de funciones.
– Supresión de los privilegios en el pago de impuestos, los años de cotización y el monto de las pensiones. Equiparación del salario de los representantes electos al salario medio español más las dietas necesarias indispensables para el ejercicio de sus funciones.
– Eliminación de la inmunidad asociada al cargo. Imprescriptibilidad de los delitos de corrupción.
– Publicación obligatoria del patrimonio de todos los cargos públicos.
– Reducción de los cargos de libre designación.
2. CONTRA EL DESEMPLEO:
– Reparto del trabajo fomentando las reducciones de jornada y la conciliación laboral hasta acabar con el desempleo estructural (es decir, hasta que el desempleo descienda por debajo del 5%).
– Jubilación a los 65 y ningún aumento de la edad de jubilación hasta acabar con el desempleo juvenil.
– Bonificaciones para aquellas empresas con menos de un 10% de contratación temporal.
– Seguridad en el empleo: imposibilidad de despidos colectivos o por causas objetivas en las grandes empresas mientras haya beneficios, fiscalización a las grandes empresas para asegurar que no cubren con trabajadores temporales empleos que podrían ser fijos.
– Restablecimiento del subsidio de 426€ para todos los parados de larga duración.
3. DERECHO A LA VIVIENDA:
– Expropiación por el Estado de las viviendas construidas en stock que no se han vendido para colocarlas en el mercado en régimen de alquiler protegido.
– Ayudas al alquiler para jóvenes y todas aquellas personas de bajos recursos.
– Que se permita la dación en pago de las viviendas para cancelar las hipotecas.
4. SERVICIOS PÚBLICOS DE CALIDAD:
– Supresión de gastos inútiles en las Administraciones Públicas y establecimiento de un control independiente de presupuestos y gastos.
– Contratación de personal sanitario hasta acabar con las listas de espera.
– Contratación de profesorado para garantizar la ratio de alumnos por aula, los grupos de desdoble y los grupos de apoyo.
– Reducción del coste de matrícula en toda la educación universitaria, equiparando el precio de los posgrados al de los grados.
– Financiación pública de la investigación para garantizar su independencia.
– Transporte público barato, de calidad y ecológicamente sostenible: restablecimiento de los trenes que se están sustituyendo por el AVE con los precios originarios, abaratamiento de los abonos de transporte, restricción del tráfico rodado privado en el centro de las ciudades, construcción de carriles bici.
– Recursos sociales locales: aplicación efectiva de la Ley de Dependencia, redes de cuidadores locales municipales, servicios locales de mediación y tutelaje.
5. CONTROL DE LAS ENTIDADES BANCARIAS:
– Prohibición de cualquier tipo de rescate o inyección de capital a entidades bancarias: aquellas entidades en dificultades deben quebrar o ser nacionalizadas para constituir una banca pública bajo control social.
– Elevación de los impuestos a la banca de manera directamente proporcional al gasto social ocasionado por la crisis generada por su mala gestión.
– Devolución a las arcas públicas por parte de los bancos de todo capital público aportado.
– Prohibición de inversión de bancos españoles en paraísos fiscales.
– Regulación de sanciones a los movimientos especulativos y a la mala praxis bancaria.
6. FISCALIDAD:
– Aumento del tipo impositivo a las grandes fortunas y entidades bancarias.
– Eliminación de las SICAV.
– Recuperación del Impuesto sobre el Patrimonio.
– Control real y efectivo del fraude fiscal y de la fuga de capitales a paraísos fiscales.
– Promoción a nivel internacional de la adopción de una tasa a las transacciones internacionales (tasa Tobin).
7. LIBERTADES CIUDADANAS Y DEMOCRACIA PARTICIPATIVA:
– No al control de Internet. Abolición de la Ley Sinde.
– Protección de la libertad de información y del periodismo de investigación.
– Referéndums obligatorios y vinculantes para las cuestiones de gran calado que modifican las condiciones de vida de los ciudadanos.
– Referéndums obligatorios para toda introducción de medidas dictadas desde la Unión Europea.
– Modificación de la Ley Electoral para garantizar un sistema auténticamente representativo y proporcional que no discrimine a ninguna fuerza política ni voluntad social, donde el voto en blanco y el voto nulo también tengan su representación en el legislativo.
– Independencia del Poder Judicial: reforma de la figura del Ministerio Fiscal para garantizar su independencia, no al nombramiento de miembros del Tribunal Constitucional y del Consejo General del Poder Judicial por parte del Poder Ejecutivo.
– Establecimiento de mecanismos efectivos que garanticen la democracia interna en los partidos políticos.
8. REDUCCIÓN DEL GASTO MILITAR
* * * * *
ELIMINAR EL SENADO.
NORUEGA, SUECIA, DINAMARCA, NO TIENEN SENADO, ALEMANIA SOLO 100 SENADORES y EE.UU. UN SENADOR POR CADA ESTADO.
LOS GRANDES TEÓRICOS DEL DERECHO INTERNACIONAL Y CONSTITUCIONAL OPINAN QUE ES UNA CÁMARA INNECESARIA, PRESCINDIBLE Y QUE ESTÁ EN EXTINCIÓN, ¿ENTONCES POR QUÉ TENEMOS QUE MANTENER A 260 SENADORES?
DE ESTA FORMA AHORRAREMOS 3.500 MILLONES DE EUROS CADA AÑO.
ELIMINAR LA PENSIÓN VITALICIA DE TODOS LOS DIPUTADOS, SENADORES Y DEMÁS “PADRES DE LA PATRIA”.
ELIMINAR A TODOS los diplomáticos excepto un embajador y un cónsul en cada país. (No es posible que gastemos en esto más que Alemania y el Reino Unido).
Con eso, y con rebajar un 30% las partidas 4, 6 y 7 de los PRESUPUESTOS GENERALES DEL ESTADO (transferencias a sindicatos, partidos políticos, fundaciones opacas y varios), se ahorrarían más de 45.000 millones de euros y no haría falta tocar las pensiones ni los sueldos de los funcionarios, como tampoco haría falta recortar 6.000 millones de Euros en inversión pública.
CON LA MITAD DEL DINERO QUE EL ESTADO SE AHORRARÍA CON ESTAS MEDIDAS, SE ACABARÍA LA CRISIS EN ESPAÑA
Por el cambio de la ley electoral, y por una democracia participativa de verdad, donde nuestra opinión, la de los ciudadanos, sea lo que gobierne, no una papeleta cada cuatro años y que hagan con ella lo que quieran sin dar cuentas ni explicaciones.
Por el cambio de la ley electoral, y por una democracia participativa de verdad ¡espabilemos de una vez! ¡No sigamos dormidos y aletargados!”
Joan, a la meva vida sempre he mirat d’actuar segons els meus principis i valors. El problema de l’esquerra és que s’ha oblidat completament dels seus principis i valors. O tornen a re-valoritzar el significat del que ha de ser un Partit Socialista o cada vegada aniran perdent més vots. Avui he vist anunciat que la jubilació mínima baixarà de 600 a 350 euros:
http://www.laccent.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=1669%3Ala-jubilacio-minima-baixara-de-600-a-350-euros&catid=57%3Aactualitat-laboral&Itemid=93&utm_source=twitterfeed&utm_medium=twitter
Diga’m tu que és el que està passant, perquè això no s’entén.