Ho escric amb tot el respecte que cal. Hi ha sants que són com les aspirines, que serveixen per a pràcticament tot. Es el cas de Sant Valentí, la festivitat del qual se celebra demà passat. Vegem-ho sinó. Conta el costumari de Joan Amades que el Sant en qüestió era reclamat per les parteres, les quals s’adreçaven a ell perquè les ajudés en els parts difícils. L’assistència del sant era requerida també per les mares ansioses de que els seus infants parlessin el més aviat possible. A Sant Valentí se li adjudicava, a més, el paper d’una mena de Celestina si ens atenem al fet que solteres i vídues acudien a ell per aconseguir marit.

Però no penseu que això és tot i que aquests que acabo de citar són els únics patronatges que s’atorguen a Sant Valentí. Ja he escrit –les evidències canten– que Sant Valentí és com una mena de sant-aspirina o de sant-tot-terreny. Pareu compte sinó amb aquests dos altres curiosos patronatges que se li atorguen. Diu la tradició que els estafadors, malpagadors i trampistes trobaven en Sant Valentí el seu consol, i a ell s’encomanaven en les dificultats. No explica ni la tradició ni el costumari l’arrel d’aquest curiós patronatge, a despit que arran els temps que correm, bo és saber a quin sant hem d’encomanar els Roldans, Condes i altres respectables membres de la “cofradia”.

La darrera però no per això la menys important de les invocacions conegudes de Sant Valentí –deixant a banda la tòpica i típica dels enamorats– és la d’actuar com a mitjancer tant per fer ploure com perquè deixi de fer-ho quan ho fa massa. Una invocació que ni feta a la mida en dies tant curulls de tempestes. En tots sentits.

Publicat a El 9 Nou, el 12 de febrer de 1996