Ninots. Toni Batllori a “La Vanguardia”
Com si d’una cançó de l’enfadós es tractés continuem girant a l’entorn d’una roda perversa. Bé. Per a ser més precisos, són els partits polítics els que continuen girant entorn aquesta roda a la qual continuaran encadenats mentre i tant no es decideixin a assumir les responsabilitats que es deriven de les sentències judicials condemnatòries per l’ús de males pràctiques polítiques. I és que malauradament sembla que ens hem acostumat a veure com ara són els uns, ara són els altres els que es fan escàpols d’aquestes responsabilitats. I malgrat que tots els partits asseguren estar disposats a eradicar-les, quan és l’hora de la veritat, la depuració de responsabilitats internes en els partits són l’excepció que confirma la regla. I malgrat que tots els partits, amb més o menys decisió, proclamen la seva disposició a no deixar passar-ne ni una, els verbs cessar i dimitir continuen sense ser suficientment conjugats en política.
El cas Pallerols ha estat el darrer exemple d’una actuació irregular provada de la que no se’n han depurat responsabilitats. Un cas que després de molts anys de recorregut judicial ha posat damunt la taula que en efecte va existir un comportament irregular per part d’UDC com a conseqüència de l’apropiació indeguda d’uns fons que –per a més inri– havien de ser destinats a la formació de persones en atur i que això no obstant van ser desviats cap al fiançament del partit. A més, el cas ens ha recordat una cosa que ja sabíem i que a vegades s’oblida: que les persones som amos dels nostres silencis i esclaus de les nostres paraules, i que quan algú compromet la seva paraula, cal atendre’s a les conseqüències. El cas Pallerols no admet cap discussió entorn la irregularitat comesa en matèria de finançament irregular d’UDC, encara que el cas hagi estat “resolt” 20 anys després mitjançant un acord establert entre la fiscalia i els encausats. Acord pel qual, a canvi d’admetre la culpabilitat i retornar els diners il•lícitament desviats, els encausats hauran evitat penes de presó superiors als dos anys; penes que precisament per això no hauran de complir. A més, Duran i Lleida, que presidia el partit quan es varen cometre les irregularitats, haurà evitat al seu torn la “pena de telediari” que li hauria significat entrar als jutjats per comparèixer davant el jutge en la fase de judici oral que era a punt de començar.
“Receptes tinc que per a mi no vull” deia la meva àvia. I els mateixos que avui s’han fet escàpols de les conseqüències de l’acció de la justícia, no trigaran a ser els primers en exigir responsabilitats i dimissions a d’altres que sense ser del seu credo polític, es puguin veure implicats en altres casos de males pràctiques públiques o de corrupció política. Cal posar exemples? Així, amb aquest ara em toca a mi, ara et toca a tu, qui dia passa any empeny comptant a més amb la complicitat d’una justícia que actua amb una lentitud exasperant. Cal acabar d’una vegada amb aquest estat de coses pel bé de la política, i pel bé de la democràcia. Estem farts d’explicacions que no convencen a ningú que intenten justificar allò que és injustificable. Més encara després d’haver-se provat judicialment la comissió d’irregularitats polítiques. L’honestedat i la gestió transparent han de prevaldre per damunt de qualsevol altra consideració. Clar que sense una actuació ràpida de la justícia, sense una llei de finançament dels partits polítics que garanteixi la necessària transparència en quant a la procedència i a la destinació dels fons que les formacions polítiques gestionen, sense la llei de transparència i d’informació pública que ens cal, sense una llei electoral com cal, sense posar la democràcia al dia, els casos d’irregularitats en les pràctiques polítiques continuaran a l’ordre del dia… i la credibilitat dels polítics i de la política cotitzant a la baixa…
Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de gener de 2013
Joan. Era la UDC… no la UCD que solament és record… La meva d’avia també les coneixia aquelles receptes… Si que cal una reforma de la llei electoral, però sense cap mena de dubtes dins d’una reforma més amplia i més profunda… Cal, sobre tot, redefinir la democràcia.
Salut!
Gràcies Quirze… Tens tota la raó! Havia escrit –dues vegades!!!– UCD per UDC. En què estariajo pensant!!! A més, en aquest cas, l’ordre de factors sí que altera el producte… Errors esmenats!!!
Una abraçada!
L’article d’avui a Diari de Sabadell, molt bé!
El sistema democràtic pateix una avançada degeneració, que requereix una intervenció urgent consistent en la creació de la llei de finançament de partits que hauria de ser la prioritat dels parlaments català i espanyol. Certament, la pèrdua de credibilitat de l’estament dels polítics ha esquerdat de manera insuperable la confiança dels ciutadans.
…. i per si els polítics no tinguéssin coses més importants a fer, quan es cansen de tirar-se els plats al cap recíprocament, es relaxen discutint si la Universitat Rovira i Virgili hauria de dir-se Universitat de Tarragona.
Tens raó. No hi ha partit, en el poder, que es salvi. La poltrona és sagrada i el sou, amb el que penja (privilegis, sobresous, cotxes, etcètera) també. No hi ha dret. Són servidors dels votants o uns vividors que malversen impunement els nostres diners?
Tu parles de l’UDC però, com ja apuntes, es pot extrapolar a qualsevol partit.
Avui algú, a la ràdio, en una d’aquestes tertúlies que fan als matins, ha dit: “Hi haurien d’haver menys lleis però fer-les complir”. Una jutgessa ha declarat: “Estan tan embolicades les lleis que jo mateixa, a voltes, em perdo”.
Hi ha d’haver unes lleis clares que ens preservin dels “lladres” parlamentaris i municipals. Qui no està net, fora. No ha de dimitir, se l’ha de cessar. Aquí la presumpció d’innocència no val per continuar ocupant la cadira. Després ja es veurà si ha de respondre, o no…, i tornar a la vida política.