La ciutat física és una suma de places, de carrers, de parcs, d’edificis, d’equipaments… Però només amb això, no es fa una ciutat, atès que places, carrers, parcs, equipaments, res no són si no tenen vida, si no hi ha persones que les doten i omplen de contingut… I és que les ciutats les acaben fent les persones, i de la mateixa manera que no totes les persones són iguals, les ciutats –per semblants o properes que puguin semblar– tampoc mai no són iguals i cada ciutat disposa d’una personalitat i d’unes especificitats en funció de quina ha estat la seva trajectòria vital. Que Sabadell no és una ciutat especialment dotada de centres d’interès turístic a l’ús, és un fet al que no cal donar més transcendència. Que la nostra és una ciutat amb una història més aviat curta, és una obvietat que no admet discussió. Però malgrat aquests condicionants, els sabadellencs tenim la característica de mostrar el nostre orgull d’origen arreu. Possiblement perquè la nostra, és una ciutat avesada a fer-se a ella mateixa; a no esperar què ningú li regali res. Sabadell és una ciutat que sempre ha avançat gràcies a l’esforç de les generacions i de persones que en cada moment l’han habitat i que li han conferit la personalitat que avui exhibeix. I això perquè la ciutat, les seves persones, han treballat de manera convenient i han sabut trobar sempre la manera de progressar a despit de les adversitats. Són molts els moments crítics als quals ens podríem referir, i que han estat superats gràcies a la tenacitat ciutadana. De cada moment històric n’ha quedat petjada visible al llarg i ample de la nostra trama urbana. És així com deixant a banda les estructures socials i  econòmiques, els sabadellencs i les sabadellenques podem gaudir avui d’uns equipaments i d’una oferta cultural que poc té a envejar a la que ofereixen altres ciutats de dimensió semblant a la nostra. Una oferta que abasta des de temporades estables de teatre de petit i de gran format, fins a temporades de concerts simfònics, a cicles de música de cambra i d’òpera, passant per instal•lacions museístiques de rellevància diversa. I tot sense desmerèixer la frenètica activitat que despleguen les entitats culturals, i l’empenta de moltes persones que des d’àmbits i disciplines ben diverses contribueixen a generar i a dotar de contingut i de vida cultural a la ciutat.

Entorn aquestes qüestions reflexionava fa uns dies quan travessava la plaça del Gas on l’Ambaixador dels Reis Mags havia instal•lat el seu campament. Una llarga cua d’infants acompanyats dels seus familiars guardava torn per lliurar la carta a l’Ambaixador; cua que abans d’arribar al recinte de l’egregi personatge, s’endinsava en el Museu del Gas. La idea de facilitar l’entrada al Museu em va semblar doblement interessant: d’una banda perquè feia més lleugera l’espera i evitava que els més petits passessin massa fred; de l’altra, perquè s’accedia a una instal•lació museística singular, única a tot l’Estat, que contribueix a difondre una part de les claus del desenvolupament industrial de la nostra ciutat i del país, alhora que ens interpel•la en quant al futur de l’energia des d’un punt de vista de la sostenibilitat i del respecte al planeta.

Qui sap si per una simple qüestió de mimetisme o de proximitat, em va venir al cap una altra instal•lació difusora de coneixement que es troba a a escassos metres del Museu del Gas: l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. En sortir de la Plaça del Gas, vaig concloure que Museu i Institut són dos exemples més de tenacitat. Dues instal•lacions sovint massa desconegudes, que hauríem de saber capitalitzar al costat d’altres singularitats sabadellenques, com, per exemple, les velles instal•lacions industrials avui recuperades per altres usos o, en un altre ordre de coses, els nostres rodals.

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de gener de 2013