Déu ni do de l’espectacle que se’ns ofereix des del gran escenari del teatre de la política nacional. Un escenari en el qual s’hi està representant una complicada obra en què hi ha actors que canvien de paper gairebé a cada escena. Fins el punt que l’espectador assisteix perplexe a la posada en escena de l’obra i se li fa difícil de seguir l’obra i descobrir –que al cap i a la fi és el que vol i que per això ha pagat– qui és el bo i qui el dolent de la tragèdia.

L’obra ha superat els seus primers dos actes (etapa de pre-electoral del 3-M i 100 primers dies de govern). I els cànnons diuen que és en el tercer quan es produeix el desenllaç abans no caigui el teló i el públic premiï o castigui als actors amb aplaudiments o xiulets. A la vista de com es desenvolupa l’acció res no fa pensar que el desenllaç sigui proper. Cada nova escena, contra el què hauria de passar, l’acció es complica més i més. Els actors continuen intercanviant els seus papers. I allà on havien dit “digo” ara diuen “diego”. I el que abans era negra ara ja és blanc o gris. Fins i tot hi ha actors –com el que representa a l’Anguita– que fa uns “solos” dignes de figurar en els annals teatrals. De sobte s’estripa el vestit pel fet que un altre actor –el que fa d’Aznar– s’acaba de treure la màscara que portava i és mostra tal com és. Com ha sigut sempre.

–¿Què esperava senyor Anguita?, pregunta una anònima veu des del pati de butaques, mentre la resta d’actors fan “mutis pel foro” i els cors mediàtics donen pas a una enfadosa melodia creient-se que són els salvadors de la pàtria. Pobres espectadors! Pobres de nosaltres!

Publicat a El 9 Nou, el 16 de setembre de 1996