Un dels debats recurrents és si Sabadell ha de formar part –o no– de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Sincerament, crec que aquest és un debat estèril atesos els temps que correm. En el rerefons d’aquest debat hi nien interessos de tota mena –sobretot d’ordre polític–, els quals, tanmateix, explicarien en gran part el perquè, després de més de quaranta anys, Catalunya no disposa encara d’una Llei integral d’Ordenació del Territori com tampoc d’una llei electoral pròpia. Unes mancances que sens dubte contribueixen a mantenir i a generar nous desequilibris de tota mena en el conjunt del país.

En aquesta tessitura, bo és recordar que en temps de la II República, la ponència d’Ordenació Territorial proposà –i el Parlament aprovà– dividir el país en 38 comarques i 9 regions o vegueries. Una d’aquestes regions –la I– abastava els 36 municipis que avui formen part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona més els set actuals integrants de l’Associació de Municipis de l’Arc Metropolità (Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú). Si llavors s’optà per definir aquesta Regió com a estratègica, tant pel desenvolupament econòmic i social de Barcelona com de la resta del país, costa molt d’entendre que passades nou dècades encara centrem el debat sobre si són llebrers o perdiguers.

Molt oportú i profètic va ser Antoni Dalmau i Ribalta (president estat de la Diputació de Barcelona entre els anys 1982 i 1987) quan, en ocasió de la seva compareixença –el 2 de juliol de 1986!!– davant la Comissió del Parlament de Catalunya encarregada d’elaborar el text de la proposició de Llei de l’Organització Territorial i el Govern Local de Catalunya, de recordar una anècdota que, malgrat el pas del temps, no ha perdut encara avui plena vigència. Recordava Dalmau que el dia 10 de maig de 1933 quan el Parlament de Catalunya estava a punt d’enllestir el debat sobre l’Estatut Interior de la Generalitat, “Lluís Duran i Ventosa, diputat de la Lliga Catalana, proposà que el Parlament no es dissolgués fins després d’haver aprovat no sols l’Estatut Interior sinó també algunes altres lleis fonamentals, entre les quals esmentà la Llei Territorial de Catalunya. La proposta, que va ser rebutjada, provocà la rèplica d’Estanislau Ruiz Ponsetí de la Unió Socialista de Catalunya, que, sorneguer, preguntà si la Lliga pretenia allargar indefinidament la vida d’un Parlament en el qual es trobava en franca minoria, ja que proposava, ni més ni menys, esperar que la Cambra aprovés la Llei de Divisió Territorial. Enmig de les rialles dels diputats i amb tota la ironia, Ruiz Ponsetí manifestà que no creia pas que ni en cinc anys es posarien d’acord els diputats en aquest punt.”

Cal afegir res més?