El despertador acaba de fer sentir la seva veu, sempre massa estrident, anunciant-me que era el moment en què cal que em posi en acció. Com cada dia. Mecànicament poso en marxa el minúscul aparell de ràdio que m’haurà d’acompanyar durant els primers minuts del dia i que m’informarà dels darrers fets. Després de posar-me en condicions d’aparèixer en l’escenari i intervenir en el teatre del món, em disposo a fer un repàs a la premsa que, des del quiosc de la cantonada, tenen cura de deixar-me –puntual-ment– a l’entrada de casa. Com s’esdevé al llarg dels set dies de les cinquanta-dues setmanes de l’any. Em prenc un cafè amb llet i una torrada amb melmelada. Minuts més tard estic en perfectes condicions d’enfrentar-me altra volta amb el món.

Recordo –i xiuxiuejo– una tonada de Joan Manuel Serrat. Aquella que comença assenyalant que “Hoy puede ser un gran día”. Em pregunto perquè precisament avui. Deixat portar per la melodia del tema, encamino els meus passos cap al punt de destinació. El de cada dia. El camí és el de sempre. També com és habitual aprofito el trajecte que des de casa em porta fins al treball per a ordenar les idees i posar en ordre els afers que comencen a reclamar la meva atenció. Com cada dia. I després d’uns minuts de caminar amb agilitat, arribo a la feina.

M’adono que malgrat que des que he posat el peu a terra i fins arribar al treball, s’han esdevinguts fets i situacions diverses. Els de cada dia. I, com cada dia, em pregunto quin serà el dia en què tot, o almenys una part del tot, serà una mica –només una mica– diferent a cada dia.

Publicat a El 9 Nou, el 2 d’octubre de 1995