Queda fora de qualsevol dubte que la victòria de François Hollande en les presidencials franceses –la cara del cap de setmana– està essent una alenada d’aire fresc que França, i per extensió l’Europa social necessitava per poder fer front a l’Europa encotillada per la fèrria disciplina que imposa el pacte d’equilibri econòmic que lidera Angela Merkel; una cancellera que volgudament s’oblida d’allò que va dir l’any 1953 l’escriptor Paul Thomas Mann davant uns estudiants d’Hamburg en el sentit que a Europa li convenia més una Alemanya europea que no pas una Europa alemanya.
Les coses són com són i la victòria a les urnes de François Hollande ha aconseguit desfermar i aglutinar uns primers efectes en forma d’adeptes que ara s’apunten a la idea de que una altra Europa és possible. Així, com sol passar després d’una victòria electoral, sorgeixin veus i persones que s’apunten a cavall guanyador. En aquest context, encara que sigui sorprenent, han estat diversos els dirigents europeus que fins ara havien callat, i que des de diumenge valoren l’elecció d’Hollande com el punt d’inflexió i de canvi de tendència en les polítiques econòmiques de la Unió Europea (UE). Dos exemples d’aquests posicionaments: d’una banda, el del president de la Comissió Europea, el portugués José Manuel Durao Barroso, que no s’ha estat de dir que compartia amb Hollande “la convicció que és hora d’invertir en el creixement i en les grans xarxes d’infraestructures” com a una de les mesures a prendre per a la reactivació econòmica; de l’altra, el Partit Popular que assegurava que s’alegraven de la victòria d’Hollande per la coincidència que tenien amb les seves propostes… Viure per a veure!
Des d’un altre punt de vista, la cancellera alemanya Angela Merkel –que per cert no havia fet el més minin cas a Hollande i que s’havia decantat obertament a favor de Sarkozy— s’afanyava a trucar al president francès electe per felicitar-lo i per convidar-lo a asseure’s, i sense dir-ho explícitament, tractar de veure com aconseguir la quadratura del cercle per tal que sense haver de recular en relació a les exigències derivades del pacte d’estabilitat econòmica, poder prendre en consideració allò que Hollande ha estat reclamant de manera insistent: la posada en marxa de polítiques que contribueixin a la reactivació de l’economia europea. El com s’ha de fer és tota una altra qüestió, atès que sense inversions público-privades no hi pot haver ni creixement econòmic ni tampoc creació de llocs de treball. Sigui com sigui i en l’espera d’esdeveniments una cosa és ben clara: ni a França ni a Europa res no és avui com ho havia estat només fa una setmana. Merkel s’ha quedat una mica més sola en la seva intransigència, i s’està adonant que les successives eleccions que es porten a terme arreu posen de relleu que els electors i les electores castiguen severament als partits que es trobaven en l’exercici del poder, tal com també ha passat aquest darrer cap de setmana a Grècia –la creu– en què la ciutadania ha castigat als dos grans partits –Nova Democràcia i PASOK— pel suport que havien donat al programa d’ajustament que per al país hel•lè havia estat imposat per Brussel•les i pel Fons Mundial d’Inversions (FMI).
Caldrà estar atents als moviments que es produiran els propers dies i setmanes. I molt especialment a allò que ens poden deparar les eleccions legislatives franceses del proper mes de juny, amb una extrema dreta en ascens preocupant que es pot aprofitar de la desfeta que pateix la dreta que fins ara liderava el soci de Merkel, el prepotent Sarkozy.
Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de maig de 2012
ja era hora! tanta dreta, tanta dreta!
Espero que no ens decepcioni…
Mª Rosa
La foto de la franceseta, molt bé! Aquesta és més pudorosa que no pas la de la República.
Em diràs com és possible que persones intel·ligents que tenen la responsabilitat de dur el timó d’un Estat, poden oblidar per un moment que l’economia d’un conjunt està basada en mantenir equilibrada la roda del consum, no esgotar les matèries primeres i mantenir el pati net. Qualsevol empresa procura tenir la maquinària en condicions, els treballadors justament pagats, fabricar el que vendrà i comprar, invertir i despesar només el necessari. Així l’estructura funciona. Només pensar en les despeses com a part important de l’equació és una bajanada.
El problema greu de tot això són les finances. Hom no pensa ja tant en la producció com abans, parlo de no fa gaire anys. La qüestió és vendre empreses més que administrar-les. Qui té diners no inverteix en un projecte. Ho fa on doni més. I aquesta és la manera de pensar de la Merkel i companyia. Ella no pensa en Europa, pensa en Alemanya i això no ens fa cap bé. Si tingués un “enemic” més poderós pot ser que aleshores fes un pas per formar part de la Unió. MENTRE TANT…
I l’Hollande, em fa l’efecte que toparà amb una paret. Sóc una mica pessimista…