Un amic m’assabenta de la mort d’Enric Giralt. De sobte records, moments i complicitats se’m fan ben presents… En especial rememoro el darrer dia que ens vàrem veure. Va ser al Teatre Principal de Sabadell (el 2 de novembre de 2011), en ocasió del lliurament de la Medalla de la Ciutat al periodista sabadellenc Xavier Vinader. Com en totes les ocasions en què ens trobàvem o ens trucàvem, vàrem parlar de moltes coses. També de la malaltia que feia temps ell patia, i que finalment ens l’havia de prendre. Les nostres converses s’iniciaven pràcticament sempre parlant de la professió i fàcilment prenien una dimensió social i política. No endebades, ell a Badalona i jo a Sabadell, teníem començaments i trajectòries força similars que ens havien fet coincidir en d’altres àmbits més enllà dels periodístics. No sé ben bé quan ens vàrem conèixer, però sí que sé que de sempre va existir entre nosaltres un corrent de complicitat i de confiança sobre el qual es va fonamentar la nostra relació de la qual en queda constància en aquest mateix blog (veure l’apartat Aportacions)  a través de la selecció de les fotografies de les que ell periòdicament em feia arribar. 

L’Enric ens haurà deixat després de lliurar una dura batalla que en aquesta ocasió, a diferència d’altres, no ha pogut guanyar. Ell sabia que l’enemic que tenia davant seu era poderós. Però en comptes de lamentar-se per la seva sort, preferia aixecar la vista, mirar endavant i fixar-se en allò que el feia més feliç i que li donava més força i optimisme: la seva família, i molt especialment els seus dos néts que quan siguin més grans descobriran que el seu avi va ser una persona compromesa i conseqüent amb les causes que ell considerava eren justes. Una persona molt estimada per la seva bonhomia, pel seu compromís i pel seu ser i estar…

Et trobarem a faltar, Enric. Et trobarem a faltar com es troben a faltar els amics i les amigues que un dia decideixen marxar lluny de nosaltres. Però pots estar ben segur que les persones que hem tingut l’oportunitat de tractar-te no t’oblidarem mai…