Es del tot sabut, i no és profecia, que l’hàbit no fa el monjo. Tampoc el frare el fa l’hàbit conventual. Les aparences enganyen. El que fa a les persones i les qualifica, és la seva actitud. El seu tarannà. El seu comportament. Al marge de qualsevol altra consideració. D’altres vestimentes o disfresses. D’altres hàbits. De la mateixa manera que passa amb les persones, tampoc l’aparença no fa els mitjans de comunicació. Allò que els fa, que els qualifica, que els prestigia, és la seva actitud de cada dia. Igualment s’esdevé en la televisió, la qual ha trasbalsat completament, de dalt a baix, l’ordre que abans governava el món dels media. I ho féu fins al punt d’imposar un determinat i frenètic ritme informatiu i fer que la premsa i la ràdio, giressin al seu entorn. Com els planetes ho fan dels astres.

L’astre televisió ha fet de la informació espectacle. Despietat i descarnat. Desmesurat. Buscant com fer-se amb la màxima audiència capaç d’assegurar el tros més gran de l’escàs pastís publicitari. Cal que cada imatge sigui més espectacular, més impactant que l’anterior. En una escalada que mai no té fi. En un incessant joc de l’emulació. En una cursa de “reality-show” en la qual el “más difícil todavía” no sembla pas tenir sostre. I en el fragor de la batalla diària a la conquesta de l’audiència, els planetes ràdio i premsa, no els ha quedat més remei que, també ells, reflectir la llum que els envia l’astre rei i espectacularitzar la informació.

A banda, la televisió és una perfecta màquina de crear i destruir mites. Ella encimbella. Ella precipita a l’abisme. Tant a periodistes com a actors. Tant a programes com a equips sencers d’homes i de dones que mai no acabaran de comprendre el perquè d’un fracàs. I és que la fórmula que condueix a l’èxit, en la televisió, poc té a veure amb les ciències exactes. Ni amb l’hàbit del qual vulgui revestir-se una cadena o un programa. Perquè, tampoc aquí, l’hàbit, per cerimoniós o vistós que pugui ésser, és garantia d’absolutament res.

Carlos Fuentes. Franciscà. Frare. Presentador de televisió a hores. Educador. Un dia va pensar que ell podia ésser un nou, modern, renovat i reciclat pare Peyton. Sense rosari. Sense hàbit. Però amb televisió. I s’inicià com a “showman” en espectacles escolars. Després en la televisió. Primer en una de local. La de Sabadell. Més tard en l’estatal. L’espanyola. A “Raffaela” l’entrevistà la Carrà i sota “La Palmera” de Jordi González feu mediàtics amics els quals afegir a la llista de famosos que ja s’hi comptaven. Com el Bosé. Com la mare del Bosé. I des de Sant Cugat es llançà a l’aventura de la Tele 5. “La amiga”. Fins que algú, a l’Antena 3, pensà que Carlos estava cridat a la glòria. Sense adonar-se que el que ell feia era, més aviat, predicar-la. I li confiaren un ambiciós projecte. Anunciat amb el so estrident de trompetes i cítares. Un “reality-show” fet a la seva mesura. Compendi d’altres “reality-show”. Pretesament humà i solidari. Carrincló. “Amigos para siempre”. I, al cap d’unes poques setmanes les audiències retornaren a en Carlos al món dels mortals i li atorgaren el passaport per a una nova oportunitat que encara no li ha arribat.

Però ell és inassequible al desànim. Convençut de la seva missió, del seu ministeri, no es deixà portar per les circumstàncies del moment i retorna als orígens. A la seva activitat escolar. A la seva Comunitat. A l’obediència conventual. Al Col·legi dels Franciscans.

Fuentes. Un frare sense hàbit. Un comunicador ara sense pantalla. Un home franc. Amable. Senzill… Enigmàtic i ingenu.

De la sèrie “Llums i ombres” (Núm. 25) publicat a El 9 Nou el 6 de març de 1995