Si hi ha un mitjà de comunicació que pugui qualificar-se de càlid aquest és –no ho dubtéssiu pas–, la ràdio. I és que la ràdio trasllada al radiooient a un món fantàstic i fet a mida. Un món que, sorgit de la textura d’una veu potser anònima i sense rostre, ens suggereix i ens transporta a paisatges impossibles i a ambients mai no imaginats.

Algú digué que els mitjans de comunicació eren el quart poder. Però no ens equivoquem. Si això és així i els mitjans de comunicació tenen el “poder” que se’ls atribueix és, entre altres possibles consideracions, perquè entre tots els hem “delegat” aquest “rol” i els hem concedit un protagonisme interessat, possiblement fora de mida. I així és com més d’un…, i de dos…, i de tres…, han acabat com a víctimes del “monstre” que engendraren i que dia a dia presumptuosament alimentaren…

No és estrany doncs que, al capdamunt de l’espiral de vanitats i ambicions, hi trobem uns pocs mitjans de comunicació, encimbellats en un “ego” ple d’immodèsties i de mediocritats galopants… La mediocritat del no saber de res i de fer veure que tot es coneix i se sap… I llavors pontifiquen… I atorguen la glòria a uns i condemnen a altres sense que, ni els primers ni els segons, sàpiguen massa el perquè de tot plegat i s’obliden que, l’endemà, les tornes poden canviar i els condemnats d’avui seran demà lloats i a l’inrevés.

De ben segur que d’entre els mitjans de comunicació el que és més popular-popular, és la ràdio. Fixeu-vos sinó amb la seva força i amb l’ascendència social i d’opinió de les seves rutilants “estrelles”: des del Del Olmo al José M. García, passant pel Iñaki Gabilondo o l’Emilio Romero o el de la Morena…, així com el Justo Molinero i el Manolo Garrido. Tots ells mouen més adeptes i fidels radiooients que no electors disciplinats aconsegueixen els polítics quan van a la recerca del vot perdut.

En Garrido és la “vosss” i la figura de Ràdio Sabadell. Ell sap el que es porta entre mans i coneix perfectament els mecanismes que condueixen a que el seu públic “vegi” la ràdio més que no pas “l’escolti”. I quan vol i li convé, mobilitza el personal. Sense massa manies. No pas perquè la Jurado o “La Faraona” siguin les que són, sinó perquè el Manolo reclama, de tant en tant, l’ofrena als déus i l’adhesió provada dels seus.

I mentre s’ho proposi, centenars i centenars de senyores “Marias”, “Lolas”, “Pepas”, “Franciscas”…, formaran en l’exèrcit de las folklòriques i “Radiantes mañanas” i de “La vida es… música”. I és que, des que ell es féu present, Ràdio Sabadell s’ha convertit en un satèl·lit que gira entorn de l’astre rei…

Ell es féu tanmateix en sengles poblacions satèl·lit… Satèl·lit de la gran ciutat: Sant Adrià del Besos i L’Hospitalet de Llobregat. Dues poblacions paradigma del que ha estat el creixement de Catalunya dels darrers anys. Potser per això, Garrido té un do innat que li permet liderar gernacions de dones i d’homes que un dia feren estada a Catalunya i que han trobat, en ell i en Ràdio Sabadell, part de la seva raó d’ésser…

Garrido, Manolo. Volgué canviar el món… i canvià Ràdio Sabadell. Res és menys. Però que, un i altra, no perdin de vista que es deuen a la ciutat… A tota la ciutat. A la seva cultura i a les seves tradicions…

De la sèrie “Llums i ombres” (Núm. 5), publicat a El 9 Nou el 3 d’octubre de 1994