Qualsevol observador aliè a l’actualitat i a l’activitat política espanyola, li deu costar  entendre allò que està passant en el país del sud dels Pirineus. I això no pas només pels fets esdevinguts aquestes darreres setmanes, com a conseqüència de les explosives i contundents declaracions que l’exdirector del monàrquic i dretà ABC, Luis M. Ansón, va fer en relació a la conxorxa que es muntà contra Felipe González. De cop i volta s’ha posat damunt la taula la magnitud i l’abast d’una tragèdia que volia acabar amb un primer ministre que havia comés l’error d’estar massa anys habitant el madrileny Palau de La Moncloa gràcies a la democràcia. De cop i volta, també, s’ha posat negre sobre blanc la trama d’una colla de civils organitzats per tal de pensar pels ciutadans en un renovat exercici de despotisme il·lustrat. Però és que l’ambient polític que omplena l’atmòsfera espanyola està enrarit des de fa temps. Com a mínim des que l’any 1993, contra tot pronòstic, els socialistes es feren amb una victòria electoral que, pel fet d’agafar a contrapeu als populars, questionaren alguns i, d’entre aquests, un dels ministres de l’actual govern espanyol. Després va venir allò del “váyase señor González” i els molts i innegables errors dels socialistes que poertaren que, l’any 1996, els populars guanyessin les eleccions per un escàs 1’5 % dels vots i per decisió sobirana dels ciutadans espanyols.

La pudor a ferum que feia tot plegat i que molts intuïen d’on venia, finalment s’ha descobert. Només ha fet falta que Luis M. Ansón, després del seu solemne ingrés en la Real Academia de la Lengua Española, es decidís a parlar i posar al descobert la trama d’una situació que podia acostar-se molt a un cop d’estat civil o, com l’han qualificat alguns polítics i politicòlegs, un cop d’estat de saló. Segons que sembla, periodistes, jutges, financers i polítics, estaven disposats a acabar amb els principis de la democràcia espanyola. L’objectiu no era només posar punt i final a l’etapa de Felipe González al front del govern sinó que també volien acabar amb el règim de llibertats en el qual es mou actualment Espanya. Es tractava, al cap i a la fi, de recuperar la vella tradició del “pronunciamiento” tantes vegades patit per la societat espanyola al llarg de la seva història recent. La única diferència és que si abans eren els militars els que es pronunciaven contra la democràcia amb les armes, ara eren civils els que volien retornar el seny als espanyols.

Potser perquè Carnaval  és un bon moment per a treure’s la disfressa de demòcrates i mostrar-se tal com un és. Que Déu ens agafi confessats!

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 1r. de març de 1998