Majestats: quan aquesta carta aparegui publicada, haureu fet ja la vostra feina i us trobareu lluny de la nostra ciutat, de retorn cap els vostres punts de procedència a l’Orient llunyà. Gràcies per les coses que ahir em vàreu deixar i que, com sempre, em van omplir de satisfacció. I com que sé que us heu modernitzat i que esteu al dia en tot i també pel què fa a les darreres tecnologies i encara que hagin passat unes hores des d’ahir quan la il•lusió ho podia pràcticament tot, sé que llegireu aquestes meves ratlles escrites més amb el cor que no pas amb el pensament i la reflexió.

Em preocupa, Majestats, que a l’Orient proper i mitjà les coses continuïn tant complicades. La dèria humana pel poder es troba en la base mateixa d’actes a vegades inconfessables i massa sovint violents. D’aquesta manera, el reguitzell d’atemptats indiscriminats i la vulneració constant dels drets humans que s’esdevenen en aquesta basta àrea de l’Orient, ben poc de bo permet presagiar. D’aquí que deu ser hora que fem quelcom més que continuar lamentant-nos per contribuir a pacificar la zona en la qual les vostres Majestats us moveu durant la resta de l’any. Des d’aquesta Europa rica i plena aplegada en la Unió Europea que estrena nova etapa, hem de ser capaços de promoure el diàleg per avançar cap a una pau estable i durable entre pobles ara enfrontats. Penso especialment en el conflicte que enfronta a israelians i palestins i que deu ser hora també que els palestins puguin exercir el seu dret –tal com es preveia en la resolució de les Nacions Unides a partir de la qual es va fundar l’Estat d’Israel el 1948— per disposar d’un Estat i per desenvolupar-se en plena llibertat. Certament ara com ara això sembla poc possible. Però ingenu com a voltes sóc, confio que amb una veu clara i una actitud decidida des de la Unió Europea, així com mitjançant el treball efectiu que des de l’Oficina per la Unió de la Mediterrània a punt d’obrir-se a Barcelona caldrà desplegar, podria començar-se a abordar la fase final d’un conflicte que mai no hauria d’haver estat.

No cal que us digui res que no sapigueu pel què fa al clima irrespirable que es viu en d’altres països tals com l’Iraq, l’Iran, l’Afganistan…, on els fonamentalismes s’imposen per damunt de les voluntats del poble, es generen odis, revenges i desencontres que només a més violència desemboquen malgrat que, per definició, la violència mai no té ni sentit ni justificació. No m’oblido en aquesta missiva de recordar-vos que Barcelona serà la seu d’una nova cimera per tractar qüestions relacionades amb la Mediterrània; aquesta mena de riu gran que separa dues ribes sotmeses a una distància real molt superior a l’estrictament física: la distància que va des d’un nord ric i poderós a un sud oblidat i sempre mancat de recursos a partir dels quals poder desenvolupar les seves capacitats en tots els ordres i sentits. I, per damunt de tot, evitar que les persones que no tenen ni el més mínim per sobreviure es vegin obligades a fugir nord enllà a la cerca d’un món que els han idealitzat i que els rebrà amb un cert rebuig.

Finalment, us demano que féu tot allò que estigui a les vostres mans per tal que l’Alicia, el Roque i l’Albert, segrestats per Al-Qaeda, puguin retornar aviat a casa. El seu segrest –com el d’altres cooperants– és la paradoxa a la qual hem d’assistir quan són persones solidàries i compromeses, disposades a recórrer camins que obrin camins de cooperació entre pobles, les que acaben essent hostatges de grups radicals disposats a imposar les seves fanàtiques idees que en cap cas respectaran ni tant sols els interessos d’aquelles persones que diuen defensar.

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 de gener de 2010