‘La feina ben feta no té fronteres’ va ser un dels eslògans utilitzats fa anys pel govern de la Generalitat que llavors presidia Jordi Pujol per fomentar i projectar l’excel·lència de Catalunya. Clar que amb el pas del temps i a la vista de com ens han anat tot plegat, la feina ben feta no ha estat precisament una de les virtuts que més ens han abellit els darrers anys, en especial des d’un punt de vista estrictament polític. I és que si ens haguéssim aplicat i haguéssim fet bé la feina ben feta i quan tocava, segur que no hauríem arribat al punt on ens trobem en el que el desencontre entre ciutadania i política és evident i preocupant.
Escoltava dissabte passat la tertúlia del ‘Suplement’ de Catalunya Ràdio en la que, d’entre d’altres convidats, hi participava el secretari general adjunt d’ERC, Lluís Salvadó. En ser preguntat per la valoració que ell en feia del revés que des del Consell de Garanties Estatutàries (CGE) s’havia rebut per avançar cap a la creació d’estructures d’estat al dictaminar per unanimitat -i amb l’exdirigent d’ERC Joan Ridao com a ponent- que les esmenes instades per ERC i assumides per CiU a la llei d’acompanyament dels pressupostos no encaixaven ni en la Constitució espanyola ni en l’Estatut d’Autonomia vigents, Salvadó assegurava que aquest havia estat un dictamen que no els havia sorprès perquè ja l’esperaven (?). A això va afegir que el fet rellevant no era la resolució del CGE en sí, sinó que una vegada coneguda, ERC i CiU s’havien posat ràpidament d’acord per introduir les esmenes necessàries a la llei d’acompanyament de pressupostos i poder aprovar ahir els pressupostos corresponents al 2015 sense més contratemps. Arribats fins aquí, la pregunta sembla òbvia: si se sabia que la proposta continguda en la llei d’acompanyament dels pressupostos que contemplava la creació d’estructures d’estat -proposta que el desembre havien pactat ERC i CiU per superar el desencontre en el qual es trobaven i pel qual varen demanar excuses- no havia de merèixer el vist-i-plau del CGE, per què esperar que el PP la impugnés i amb això retardar l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya? Clar que Lluís Salvadó aclaria en la mateixa entrevista que “ni ERC, i estem intentant que CiU tampoc, volem complir la Constitució; sinó que volem fer un Estat i la independència”.
Aquestes declaracions de Salvadó es produïen just un parell de dies després que al Parlament de Madrid CiU s’abstingués en la votació d’una proposta de resolució que havia presentat ERC en la que es demanava a l’Estat espanyol que respectés el resultat de les eleccions del 27S, talment com si d’un plebiscit per a la independència de Catalunya es tractés. Un posicionament, el de CiU a Madrid, que contrastava d’una banda amb el discurs que el president Artur Mas adreçava diumenge a les joventuts del seu partit, en el que insistia en el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27S afirmant que “com més gent anés a votar més plebiscit serà”; de l’altra, amb les paraules del secretari general d’UDC i conseller del govern de Catalunya Ramon Espadaler, també diumenge, ressaltant que ells no veien “una altra sortida a la situació que tenim a Catalunya que no sigui dialogada, parlada amb les institucions del govern central”.
Cert és que l’Estat ha tancat massa portes i que ens ha negat el poder exercir el dret a decidir. En aquest context, les eleccions del 27S han de permetre saber què i com pensa la ciutadania catalana i al costat de qui està. Només cal que els partits i les coalicions que es presentin a elecció exposin en el seu programa, nítidament i sense ambages, quin és el projecte de país pel qual aposten, i quin és el full de ruta a seguir. Ni més, ni tampoc menys…
Publicat a Diari de Sabadell, el 5 de març de 2015
Complicat tot plegat. D’acord que els habitants del nostre petit país ens sentim menyspreats per l’Estat espanyol i indignat, a més a més, per tots els temes que van sortint a la llum de com mentre la majoria ens anem empobrint, uns pocs s’enriqueixen més i més, creant desigualtat.
Tot això ho resoldrà un possible mirar de desenganxar-nos de “l’enemic que ens ataca”?; potser si, però aquí, a casa, també n’hi tenim d’aquests personatges.
A més hi ha qui pensa que alguns processos que han il·lusionat a la gent, no els hauran muntat alguns per mantenir-se en el poder i per poder donar les culpes a tot plegat per aplicar les seves polítiques?
Jo si que estic per mirar d’aconseguir un país mes autònom, fins i tot lliure, però per després ajuntar-nos, però amb dignitat, no pas sotmesos feudalment, amb qui volguem, sigui Espanya, siguin altres entitats.
Tens tota la raó en apuntar totes aquestes esperpèntiques contradiccions que protagonitzen CiU i ERC. No en sabia res de tot aquest paperot que han fet CiU i ERC d’acord amb els fets que relates. És vergonyós.
Calia fer aquesta llei d’acompanyament com a condició sine quan non perquè ERC donés suport als pressupostos de la Generalitat? En absolut.
Calia fer la proposta de resolució per part d’ERC a Madrid? Encara menys.
Feta la proposta havia d’abstenir-se CiU? No. Havia de transmetre unitat votant sí.
Calia fer la Comissió d’Investigació parlamentària en el cas Pujol? No. El cas esta instruint-se per la via judicial penal. Les comissions d’investigació tenen sentit quan s’investiguen responsabilitats polítiques dels actors polítics públics. No és el cas. Els mitjans de comunicació, creadors d’opinió, periodistes i bloguers i opinió pública estem encantats perquè ens donen molta teca per poder analitzar i opinar. Però la imatge que transmet el país de Catalunya, mitjançant els actors polítics principals del mateix, cap a fora és d’una manca de serietat total.
Com bé dius Joan, el que volem saber són les conseqüències polítiques, econòmiques i socials d’una eventual estat català independent a curt, mig i llarg termini en boca dels líders polítics d’ERC i CiU. Però d’això només n’he sentit a parlar en el debat del .Cat en què Santi Vidal parlava del “marrón” que li han creat els carpetovetènics membres del CGPJ.
Pel bé del dret a decidir i de l’independentisme, com més en silenci i menys manifestacions mediàtiques facin ERC i CiU més bé li anirà als defensors del dret d’autodeterminació i sobiranisme català.
ANC, Òmnium, el PP, i anàlisi d’analistes polítics espanyol en mitjans de comunicació de massa espanyols són els únics actors que poder fer decantar la balança a favor d’un triomf del sobiranisme i demòcrates favorables a un seriós referèndum d’autodeterminació a Catalunya el dia 27-S. ERC i CiU segueixen ensenyant innecessari múscul partidista que acabarà per arruïnar la possibilitat del triomf electoral dels favorables al dret a decidir quin ha de ser el futur de Catalunya. Si segueixen així, la derrota dels no favorables al dret a decidir està més que assegurada. Com més protagonisme tinguin els erosionats ERC i, sobretot, CiU amb els seus desgastats líders polítics, amb els seus superflus partidismes, moltes més possibilitats per una desfeta electoral el 27-S. A més, les eleccions arriben tard. El fenomen Podemos resta. El millor és deixar que els protagonistes principals fins el 27-S siguin la societat civil catalana (ANC) i el PP. Aquests són els que maximitzen vots pel 27-S pel sac sobiranista i dret a l’autodeterminació de Catalunya.
Fèlix Torras
Politòleg
Volia dir que si CiU i ERC segueixen projectant desunió i contradicció fins al 27-S, la victòria dels no favorables al dret a decidir està assegurada.
Fèlix Torras
politòleg