Una impactant i agressiva campanya publicitària ens anima a desprendre’ns de dues-centes i minses pessetones i invertir-les amb una alta dosi d’il·lusió. Segons l’anunci, amb això i amb una mica de sort, gairebé tot serà possible. I, certament, la il·lusió, juntament amb la sort, constitueix un dels ingredients fonamentals a l’hora de fer-se amb la fórmula magistral capaç d’ajudar-nos a anar per la vida sense més dificultats que les que la nostra pròpia existència ens posa en el camí i que, certament, no són pas poques! Quan hi ha il·lusió, el panorama que se’ns obre davant nostre no sembla ni tant complicat ni tant negre com quan la perdem i res no ens motiva; quan tot és obscur i tenebrós i sembla que, sobre nosaltres, ens hagi caigut una pesada llosa impossible de treure’ns del damunt. Però que ningú no s’enganyi: La il·lusió és una característica necessària però no suficient a l’hora de concretar ambicions i projectes. Malgrat disposem de les dues-centes pessetones i de la il·lusió que ens reclama l’anunci!

Si ens atenem a com, políticament, van les coses per al nostre país, haurem de convenir que el PP està fent seu el principi que anima el popular i enginyós anunci al qual m’acabo de referir. M’explicaré. El bagatge amb el qual el PP va començar la seva trajectòria al capdavant de la política de l’Estat l’any 1996, era més aviat escàs. Quan a idees i quan a continguts. No cal recordar que el PP va guanyar les eleccions gràcies als continuats errors de l’adversari polític més que no pas pels propis encerts. Així, els populars, iniciaven el seu viatge governamental amb unes escasses dues-centes pessetones d’idees en el sarró. Això no obstant, ben aviat van demostrar que no els hi mancava ni il·lusió ni coratge. I la veritat és que, a més, el vent –la sort– bufava a favor seu. Tant pel constant creixement de l’economia, com per la disminució dels índexs d’inflació, com per la superació dels deures que l’entrada a l’euro imposava. Res no semblava que podria enterbolir el vol de la gavina, que ara s’orientava –segons afirmaven– cap al centre i l’èxit de ben segur que sorprenia a l’empresa mateixa, mentre Aznar no s’estava de proclamar als quatre vents autonòmics allò de què “España va bien”.

Passats tres anys de govern popular i a la vista de com van les coses, haurem de convenir que no hi ha il·lusió –ni tampoc sort– que cent anys duri. De cop i volta s’han començat a tòrcer les coses pels populars i els seus primers escàndols han fet acte de presència en l’escena política amb el revifament del cas Zamora, amb les “badades” del ministre Piqué i la seva especial concepció pel que fa al compliment dels seus deures tributaris i amb altres menudalles gens despreciables. La manca de cintura dels populars, els pot portar pel pedregar i ser víctimes del mateix lamentable estil desqualificador que per ells mateixos va ser usat contra els socialistes. I per si amb això no n’hi havia prou, l’economia comença a mostrar uns primers símptomes de cansament i la inflació canvia la seva tendència a la baixa. Espanya ja no va tant bé quan s’acosten temps d’eleccions, a despit que Aznar continuï posant imaginació en l’assumpte i que tant ell com els seus ministres no deixin de culpar dels seus mals als governs que, durant setze anys, va presidir Felipe González. Ho van fer Piqué i Arias Salgado quan intentaven explicar el perquè de l’impressionant caos en el qual es troben immersos els aeroports espanyols amb el sorprenent vist-i-plau dels socis nacionalistes del govern central. O, quant a temes de corrupció, s’assegura que en les anteriors etapes n’hi va haver molts més. Viure per a veure!

Caldrà concloure, doncs, que amb dues-centes pessetones i molta il·lusió poques coses es poden fer i, quan es prem massa el botó, pot acabar passant que s’acabi perdent les dues-centes pessetones, la il·lusió, els bous i les esquelles.

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 d’abril de 1999