Quan aquestes ratlles vegin la llum, farà vint-i-quatre hores que les terminals de l’aeroport del Prat hauran canviat la seva nomenclatura i la instal•lació aeroportuària barcelonina iniciat el què hauria de ser un tomb radical en relació al seu futur. Així ahir deixaven d’existir les tradicionals terminals A, B i C, que ara s’han integrat en una de sola, sota la denominació de T2 gràcies a l’entrada en servei de la nova terminal, la T1, que assumeix la responsabilitat de posar negre sobre blanc la voluntat de ser del “nou” aeroport de Barcelona. D’aquesta manera també haurà culminat el procés més ambiciós i costós de tots els temps pel què fa al redimensionament de l’aeroport del Prat. Un procés que es va encetar fa una pila d’anys i que es va començar a concretar amb la construcció i posada en servei de la tercera pista i que avui es complementa amb la nova terminal. Això no obstant, són moltes les persones –i jo entre elles– que pensen que el conjunt de reformes del Prat han arribat tard i que en el camí s’han perdut oportunitats. Tard i qui sap si també malament, atès que la nova terminal ha entrat en servei sense disposar de totes les infraestructures que haurien estat desitjables, com és el cas de les de metro i ferrocarril. De fet, aquesta sensació que s’ha arribat tard quan es culmina una gran obra d’infraestructura a Catalunya és recurrent els darrers anys i prova també del retard que portem. Només cal recordar, per exemple, l’arribada de l’AVE o el desdoblament complet de la N-II entre Barcelona i Lleida, obres que com es obvi no van complir, ni de molt lluny, els calendaris establerts.

D’altra banda, la T1 s’haurà posat en marxa sense haver avançat ni un pèl pel què fa a com ha de ser la gestió de l’aeroport del Prat que, ara com ara, continuarà a mans d’AENA. I no serà fins la tardor que el govern de Madrid presenti una proposta per a la gestió descentralitzada del Prat i la participació en aquesta gestió de les institucions més representatives de la societat civil catalana. Cal aconseguir amb rapidesa la màxima autonomia per a la primera instal•lació aeroportuària de Catalunya i per poder donar resposta adequada als interessos i necessitats d’un teixit productiu i d’una població massa a remolc encara de les decisions que es prenen a Madrid. En unes altres paraules: el Prat ha de poder-se desplegar com al hub aeroportuari del sud d’Europa i negociar vols intercontinentals que uneixin Barcelona amb destinacions a les quals no es pot volar sense passar per Madrid, Paris, Frankfurt o Londres… El fet que Barcelona sigui la seu de l’Oficina per al desenvolupament de la Mediterrània ha de coadjuvar a l’assoliment d’aquest objectiu. De la mateixa manera que hi ha de contribuir el fet que Spanair sigui una companyia de titularitat catalana. Més encara després de la “deserció” que Iberia va fer del Prat tan bon punt Clickair va iniciar les seves activitats.

Però més enllà de les instal•lacions de referència del Prat a les que m’estic referint, el mapa aeroportuari de Catalunya es completa amb d’altres equipaments, la gestió dels quals reclama també el govern de Catalunya. Es tracta dels aeroports de Reus, Girona i Sabadell que han de ser traspassats a la Generalitat de Catalunya i unir-se al de Lleida-Alguaire –que obrirà les seves pistes el mes de novembre—i que ja depèn del govern autonòmic. Això sense tenir en compte la imminent construcció d’un altre aeroport destinat a acollir vols corporatius o d’empresa, possiblement a Òdena. En el context d’aquesta estructura aeroportuària, a la que cal afegir l’aeroport de la Seu d’Urgell, el de Sabadell ha de començar a veure el seu futur més nítidament. Un  futur centrat, fonamentalment, en l’atenció i manteniment de material i de vols dels serveis d’emergència i de protecció civil. Es tracta de mantenir oberta i al servei de la societat una instal•lació aeroportuària que, a més de donar feina directament a unes 400 persones, és susceptible de generar nous serveis vinculats a l’activitat aeroportuària i que en el futur en pot generar més llocs de treball a l’entorn de projectes com el d’un possible parc temàtic a l’entorn de la història de l’aviació a Catalunya.

Donem la benvinguda a la T1 i esperem que les promeses que es formularen abans d’ahir en l’acte oficial de la seva inauguració. quant a la gestió dels aeroports catalans i quant a la recurrent qüestió del finançament de Catalunya, es compleixin sense cap més dilació. Serien sens dubte –i malgrat el retard amb el qual també arribarien– les millors i més bones notícies d’aquest estiu que es disposa a començar i de la tardor que el seguirà.

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de juny de 2009