Avui que l’opinió de la Comissió de Venècia torna a estar sobre la taula, avalant –amb alguns matisos– l’amnistia i per allò que a voltes la memòria ens és tan curta, tot i que no està ben vist autocitar-se, m’ha semblat oportú recuperar una meva reflexió del mes de juny del 2017, publicada al Diari de Sabadell, just un parell de mesos abans de les sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre durant les quals, per la via d’alteració de l’Ordre del Dia i d’urgència foren aprovades les lleis del referèndum d’autodeterminació i la de transitorietat jurídica i fundacional de la República. La reflexió deia així: “Posats a reflexionar sobre la transcendència del moment polític que vivim, a les persones que volen votar i que ho volen fer amb totes les garanties democràtiques, se’ls plantegen un munt de dubtes que ara com ara, a cent dies i escaig de la cita, no tenen resposta. No fa massa dies, el president Carles Puigdemont enviava una carta informativa del procés a la Comissió de Venècia. En la carta, el president no demanava el suport explícit de la Comissió. No obstant això, la Comissió va optar per respondre immediatament la missiva, tot enumerant uns punts a tenir en compte per tal que el referèndum disposés de tots els avals i de tots els reconeixements democràtics. Així, la Comissió de Venècia, parlava, d’entre altres aspectes, de qualitat del debat democràtic, d’igualtat de condicions en la campanya prèvia al referèndum, de claredat entorn les conseqüències de la votació o, allò que és el mateix, sobre què passaria l’endemà de la cita segons fos el resultat que emanés de les urnes. Tanmateix, la Comissió de Venècia recordava a Puigdemont que entre la convocatòria del referèndum (de moment només ha estat anunciat) i la seva data de celebració havia de transcórrer un temps raonable. Al·ludia també a la necessària neutralitat dels governants davant la pregunta plantejada, i apuntava que aquells polítics que volguessin fer campanya –fos en un sentit o en un altre– havien de deixar el càrrec públic que ocupaven. Aquesta, però, és una norma de comportament ètic que es troba molt lluny de la pràctica política habitual dels nostres governants. El funcionament d’una autoritat electoral independent que garantís el bon funcionament de les normes que havien de regir pel referèndum, era un altre dels punts en els quals la Comissió de Venècia posava l’accent. Catalunya, com és sabut no té encara –a diferència d’altres comunitats de l’estat–  no disposa de Junta Electoral pròpia i això només és atribuïble al Parlament de Catalunya i a la seva incapacitat d’aprovar una llei i és per aquesta mateixa raó que estem sotmesos a la llei estatal en processos electorals. Un darrer apunt. Es diu que això “va de democràcia”. No en dubto gens ni mica. Però el silenciament de l’oposició parlamentària (amb la recent reforma del reglament del Parlament), el no fer cas a les recomanacions del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya així com el secretisme amb el qual es porten les lleis de transició jurídica, posen, com a mínim, algun dubte fonamentat sobre la qualitat democràtica del procés.” Quants maldecaps ens hauríem estalviat si s’hagués fet una mica de cas a les recomanacions de la Comissió de Venècia quan, se’ns deia, que teníem la independència a tocar! I avui també aquí ho deixo quan som a les portes de, vull pensar,  l’aprovació de l’amnistia…