Vindrà un dia en què els polítics assumiran les seves responsabilitats i no miraran enrere a l’hora de fer recaure en altres les culpes de les coses que no els acaben de marxar bé. El PP, a nivell de l’Estat, s’està doctorant en aquesta especialitat i d’aquesta manera, després de prop de sis anys d’exercir les màximes tasques de govern a Espanya, no ha esgotat encara la gosadia de continuar culpant als governs socialistes dels mals que el país pateix. Una especialitat que no es limita només a això i que s’estén a la gens creïble argumentació quan no sap com defensar allò que no és defensable (des de casos de corrupció i de nepotisme als de manipulació dels mitjans de comunicació de titularitat pública…), adduint que no són els socialistes els més indicats per criticar o per apel·lar a l’ètica en la política, ja que quan ells –els socialistes– governaven els escàndols eren superiors… S’obliden els populars que els socialistes van pagar els seus pecats a les urnes i que ara, que els correspon governar, ho haurien de fer amb la dignitat i amb l’ètica que des de l’oposició tant reclamaven. Si més no per predicar amb l’exemple. Però ja se sap que l’esperit és fort i que la carn és feble. I els compromisos de gestió eficaç i de govern responsable que el PP feia han quedat arrenglerats en les prestatgeries dels bons propòsits.
Tot plegat bé a tomb arrel de la polèmica entre el govern i l’oposició municipal en la interpretació de la decisió 24/01 del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). Decisió que estableix que l’espai municipal Sabadell actual de Canal 50 no és de caràcter informatiu sinó que es tracta d’un programa de publicitat institucional. Les parts –fonamentalment el PSC i l’Entesa– es van afanyar a treure conclusions de la decisió del CAC, portant l’aigua al molí que els convenia. Fins aquí res censurable pel fet que les interpretacions són lliures i formen part del joc polític. Passa, però, que en aquest cas i per molt que s’hi vulgui donar voltes, no hi ha cap mena de dubte en relació al fet que la decisió del CAC, si algú cosa deixa clara, és la de no donar la raó a l’equip de govern municipal. Per això, hauria estat més edificant acceptar la decisió del CAC, acatar-la i no insistir-hi més. Però des del govern local i des del PSC s’ha preferit atacar frontalment a l’Entesa i, en especial, a alguna de les persones de la coalició que havia format part del govern municipal abans que els socialistes hi arribessin. També en aquest cas, doncs, el tuf del “tu encara més!” al qual em referia més amunt, s’ha deixat notar amb excés aquests dies.
Arran el recent cas Francino de TV3 (que culminà amb la retirada de la proposta que la direcció de l’ens havia fet de rellevar-lo de l’edició del Telenotícies Vespre), el Col·legi de Periodistes de Catalunya recordava que “la total dependència dels mitjans públics respecte dels governs de torn i la creixent instrumentalització partidista dels seus continguts, ha creat una dinàmica que atempta contra el pluralisme informatiu i dificulta greument la tasca dels professionals del periodisme que hi treballen (…) els quals han d’exercir la seva tasca sense interferències polítiques o econòmiques”. Una recomanació que perfectament podria aplicar-se als espais que les institucions públiques adquireixen als mitjans de comunicació privats i que són finançats per l’erari públic. Fins que els governs de torn no entenguin que una cosa és governar i que una altra exercir un ferri control sobre els mitjans de comunicació de titularitat pública, serà impossible que aquests mitjans gaudeixin d’un mínim de credibilitat. En un món complex –també mediàticament–, són els mitjans de comunicació de titularitat pública els que haurien de garantir que totes les veus puguin ser escoltades en igualtat de condicions i d’acord amb la representativitat que els ha estat delegada pels ciutadans.
Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de gener de 2002
Comentaris recents