Es fa difícil, per no dir impossible, predir com se’n sortirà el PP de l’embolic en el qual s’ha instal•lat. Es fa difícil perquè difícil és també que el PP pugui justificar la seva actitud recalcitrant contra l’Estatut de Catalunya, ara que la norma ha entrat en la recta final; una recta que el portarà, primer, al tràmit i aprovació parlamentària i, després, a la ratificació per part de la ciutadania de Catalunya, mitjançant referèndum. Es fa difícil també perquè la política del no a tot, dels anuncis apocalíptics de grans mals, de la destrucció de la “patria y de la familia”, s’està demostrant que obeïa només a les vísceres d’un partit que, com s’assegurava en l’editorial del The New York Times de dimarts, està més interessat en defensar militars cridaners que en defensar l’ordre democràtic” i, afegia, que els populars encara “no han acceptat realment la legitimitat democràtica del vot” d’ara farà dos anys.

Si una cosa ha quedat clara des que vàrem recuperar la democràcia, és que per guanyar les eleccions s’ha de comptar amb els vots dels ciutadans i ciutadanes que se situen en l’espai del centre polític. Així, el CDS de Suárez es va fer amb el poder per haver-se fet senyor i major de l’electorat de centre i només els errors del CDS i una figura emergent de Felipe González va fer possible que, el 1982, el PSOE guanyés per primera vegada les eleccions generals. Altra volta varen ser els errors del partit governant, en aquest cas el socialista, i la figura d’un Aznar encara per descobrir, allò que, el 1996 va acabar amb l’hegemonia socialista després de catorze anys de govern. Mentre Aznar –obligat per no disposar d’una majoria absoluta– es va mantenir en el centre de l’espectre polític va disposar d’una certa ascendència sobre el centre. I això li va permetre guanyar per majoria absoluta les eleccions del 2000. Arran, però, d’aquestes eleccions, va aparèixer el veritable Aznar, líder d’una dreta nacionalista espanyola caduca i sense futur. Varen aparèixer la mentida i la prepotència d’una dreta ultramontana que no escoltava res ni a ningú. D’aquesta manera va ser com els reiterats errors polítics que el govern popular va cometre i la figura emergent de José Luis Rodríguez Zapatero, els que portaren a Aznar i al PP a perdre les eleccions del 2004. Unes eleccions que, recordem-ho, els populars varen perdre fonamentalment a Catalunya i a Andalusia.

Amb la desaparició d’Aznar de l’escena política, semblava que Rajoy optaria per retornar les aigües del PP a la llera del centrisme de la qual mai no haurien d’haver sortir. Però no ha estat així. Rajoy no s’ha pogut desfer –o no ha volgut– de l’herència aznarista (amb Aguirre, Zaplana i Acebes al capdavant); una herència que l’ha empés a recuperar l’“acoso y derribo” que va ser emblema del PP durant el període 1993-1996, segurament convençuts que aquella pràctica havia forjat l’èxit d’Aznar, oblidant-se que el primer culpable de la victòria popular va ser el PSOE i els seus errors. S’equivoca molt Rajoy i s’equivoca molt també el PP amb la seva política de tensar la corda i de crispar el país. S’equivoca tant que els mateixos militants del Partit Popular a Catalunya, cada vegada ho tenen més difícil per defensar els posicionaments dels populars. I és que des dels quarters del carrer Gènova, els barons populars, no s’estan de res. Menys encara a l’hora de desterrar del seu “paradís” aquells que no pensen com l’alta direcció en una nova versió –revisada i millorada– d’aquell famós “quién se mueva no sale en la foto” d’Alfonso Guerra.

Que ningú no s’equivoqui ningú: aquesta actitud del PP pot acabar-li sortint molt cara electoralment parlant. Es clar, però, que també ens està sortint molt cara a nosaltres i a la resta de ciutadans de l’Estat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de gener de 2006