Per un casual, aquest matí, abans de sortir de casa disposat a emprendre la meva passejada matinera habitual, m’he trobat davant del comentari que fa un any, coincidint amb la diada de Dijous Sant, vaig deixar anotat en el meu diari pandèmic. Després de rellegir-lo –i vés a saber ben bé per què–, no m’he pogut estar d’extreure’n un parell de passatges que tot seguit reprodueixo. El primer diu així: “Mentre anava a recollir els diaris al meu quiosc habitual, m’he dedicat a observar el meu entorn i no m’he pogut estar d’evocar els dies més sants (dijous, divendres i dissabtes) de les setmanes santes de la meva infantesa, en els quals els vials de la ciutat quedaven muts i deserts, atès el confinament al qual, per raons estrictament d’ordre religiós (eren temps del nacional-catolicisme), quedàvem sotmesos i que, excepcionalment, trencàvem per assistir als oficis i ritus litúrgics propis dels dies sants”. El segon ho fa s’explica d’aquesta manera: “Fart d’escoltar els mateixos discursos i retrets de sempre, he tancat la ràdio amb la sensació que tothom assegura tenir els millors remeis i solucions”… És evident que els dies passen, de la mateixa manera que els records d’infantesa ben poc es corresponen sortosament amb l’actualitat a despit que les vivències de dies no massa pretèrits malauradament continuïn inamovibles… (Només cal sinó, anar a les hemeroteques o a les fonoteques per llegir i/o escoltar declaracions que es feien ara fa un any i les que es fan ara, aquí i allà, jugant  impúdicament amb el nombre de víctimes de la pandèmia).