Cinquè llirament

(Si voleu llegir l’anterior lliurament d’aquest diari, cliqueu aquí)

  • Dilluns 1 de març de 2021

Deu dies! Han tingut de passar deu dies abans no s’hagi convocat una cimera entre la presidència en funcions de la Generalitat de Catalunya i alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona amb l’objectiu d’analitzar la situació i decidir quines mesures cal adoptar per acabar amb el vandalisme i la violència que per inanició i per incompareixença s’ha apoderat els vespres dels carrers de Barcelona i d’altres ciutats; vandalisme i violència que dissabte –fa ja 48 hores!– arribà al seu punt àlgid amb l’intent d’incendiar un furgó de la Guàrdia Urbana. Es miri com es vulgui i s’observin els fets i les circumstàncies que els envolten des del punt de vista que es prefereixi, res ni ningú no pot justificar la tardança dels governs de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona en reunir-se d’urgència i fer-ho quan han passat ja 48 hores dels fets de la nit de dissabte. L’estat actual de les coses la reflectia el conseller d’Interior, Miquel Sàmper, al reconèixer tard i malament que la “violència està desbocada”. Mentre es criminalitza l’actuació de la policia no es para gens d’atenció sobre el per què s’ha arribat fins aquí. A aquestes alçades ¿cal insistir encara en què quan no es fa allò que cal fer, quan per interessos espuris es calla o es qüestiona el model d’ordre públic, quan per si de cas es prefereix mirar cap a una altra banda, quan no es diuen les coses pel seu nom, es també quan s’arriba a situacions com les que estem vivint amb les conseqüències que a tots nivells se’n deriven, sobretot pel què fa a la pèrdua de la confiança de la ciutadania envers les institucions. Les mirades curterministes dominades pels tacticismes, són molt mala conselleres sempre, però especialment en temps de negociacions de cara a la formació de nou Govern.

  • Dimarts 2 de març de 2021

Com sabem, el modernisme va ser un moviment cultural d’entre finals del segle XIX i començaments del XX que tanmateix coincidí amb un moment de gran expansió econòmica. Un moviment que l’Enciclopèdia catalana defineix com un corrent d’art que aplicava “un estil derivat bàsicament del prerafaelitisme i el simbolisme, caracteritzat pel predomini de la corba sobre la recta, la riquesa i el detallisme de la decoració, l’ús freqüent de motius vegetals, el gust per la asimetria, l’esteticisme refinat i el dinamisme de les formes”. A Sabadell, el corrent modernista es plasmà arquitectònicament en cases familiars i despatxos tèxtils de la burgesia local, però també s’expressà en escoles, comerços, esglésies, hotels… I si fa algunes setmanes, aquí mateix vaig apostar per proposar una possible ruta pel romànic sabadellenc fora ciutat, em proposo ara apuntar-ne una altra d’urbana a la cerca dels principals exemples del modernisme que a casa nostra tenim i que en alguns casos no són gens menors. De moment avançaré que no es pot entendre el modernisme a Sabadell sense els noms d’arquitectes com Juli Batllevell, Eduard M. Balcells, Josep Renom o Jeroni Martorell, d’artistes com Joan Vila Cinca, Modest Casademunt o Ricard Marlet i fins i tot d’enginyers com Francesc Izard i Bas. Ah! i en un altre ordre de coses i perquè així consti: molt decebedor el balanç de la cimera d’ahir entre màxims representants dels governs de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona de la que només se’n derivà la condemna del vandalisme que aquests darrers dies s’ha viscut sobretot als carrers de Barcelona.

  • Dimecres 3 de març de 2021

Aquest matí, al tornar a casa després d’haver arribat amb la meva passejada fins l’aeroport local, he passat per un dels carrers de Sabadell més eclèctics des del punt de vista arquitectònic diversos. Un carrer que alhora serveix d’enllaç entre la plaça d’Enric Granados d’estil neoclàssic i la de Sant Roc en la que em destaquen els edificis de l’Ateneu (1854) d’arquitectura barroca, de l’Ajuntament (1871) i del Banc de Sabadell (1951) ambdós d’estil neoclàssic i tot amb el campanar barroc de Sant Félix (s. XVIII). M’estic referint al carrer de Gràcia que com a vial urbà va néixer sota el topònim de carrer de Borromera el segle XIII, seguint la traça del que havia estat el camí que de Sabadell conduïa a Terrassa. A significar que en temps de la II República, el carrer de Gràcia va veure bescanviat per poc temps el seu nom pel de Francesc Macià. No és estrany que amb aquest historial, a banda i banda del vial coexisteixin encara avui edificis d’estil arquitectònic divers que van des de les típiques cases angleses (de planta baixa i pis) a d’altres més senyorials de doble cos però del mateix estil, a alguns –pocs– elements arquitectònics de la que havia estat Casa del Comú (s. XVI) a la cantonada amb el carrer de la Rosa, amb d’altres edificacions d’estil neoclàssic, modernista o d’inspiració art déco, sense que ens puguem oblidar de la màxima expressió del modernisme arquitectònic sabadellenc reflectida en el majestuós edifici de la desapareguda Caixa d’Estalvis de Sabadell (1916), avui propietat de la Fundació 1859 Caixa Sabadell. Per tot plegat he pensat que era altament recomanable passejar i badar pel cèntric i estret carrer sabadellenc de Gràcia, parant atenció als edificis que l’emmarquen, talment com si d’una mostra d’estils arquitectònics es tractés.

  • Dijous 4 de març de 2021

Quan un dels meus molts amics barcelonins em proposa veure’ns per compartir taula i xerrada, els suggereixo que ho fem a Sabadell. A canvi, jo pagaré el dinar. Els adverteixo, però, que abans d’anar al restaurant farem un tomb per alguns carrers i places del centre de la ciutat per mostrar-los la petjada que en forma d’elements patrimonials de diversa magnitud el pas del temps hi ha deixat. La proposta sempre és ben rebuda i he de dir que quan finalitzem la passejada i ja abans d’asseure’ns a taula, el visitant de torn no s’està de confessar-me que a despit de no conèixer abans res de Sabadell, mai no hauria pensat que els sabadellencs disposéssim d’un patrimoni arquitectònic tant interessant com el que els he acabo de mostrar. ¿Que quins són elements patrimonials que els mostro i quin és el recorregut que fem? Començo a explicar-ho avui i ho continuaré fent els propers dies. D’entrada diré que el punt de partida del tomb és sempre l’estació Sabadell centre de Rodalies de Renfe. Des d’aquí, fàcil és explicar al visitant la importància que l’arribada del ferrocarril el 1855 va significar per a una vila industrial llavors en plena expansió i que malgrat encara no era ciutat, des de feia 3 anys gaudia d’enllumenat públic de gas en els seus carrers principals. Després adrecem els nostres passos cap el carrer de la Indústria, que és un vial de disseny d’una amplada excepcional per l’època, que començà a obrir-se pas el 1881 amb la basta pretensió –sortosament mai no assolida perquè hauria estat a costa de derruir la casa Duran (segle XVI)– d’enllaçar l’estació de ferrocarril amb la plaça del doctor Robert. Al capdamunt del carrer hi podem veure l’Hotel Suïs (1913). Un edifici cantoner modernista, resultat de les reformes que sota la direcció de l’arquitecte Juli Batllevell es varen fer en diversos habitatges preexistents. L’Hotel Suïs és un edifici de planta baixa i dos pisos que presenta una “façana de composició asimètrica, destacant el refinament i l’elegància dels elements decoratius utilitzats, donant com a resultat una obra harmònica i de factura acurada”, segons la descripció que se’n fa en la corresponent fitxa catàleg del patrimoni confegit per l’Ajuntament. A despit que l’edifici va tenir una curta trajectòria com a instal·lació hotelera, les intervencions i reformes que posteriorment s’hi ha anat fent per d’adequar-lo a nous usos, no han malbaratat mai els seus principals valors arquitectònics. És així que encara avui l’Hotel Suïs se’ns mostra amb tot l’esplendor del primer dia.

  • Divendres 5 de març de 2021

Ens trobem a una setmana justa de la constitució del Parlament de Catalunya i els pactes quant a la presidència i a la composició de la mesa de la cambra previs als de Govern són encara a l’aigüera quan, a més, el risc de noves eleccions comença a planar sobre l’ambient. I això no és gens bo en temps de tantes incerteses. Ahir mateix, els empresaris catalans exigien que amb la màxima celeritat s’avancés urgentment en la conformació d’un Govern que sense haver de renunciar a res, fos presidit per l’objectiu primer de revertir la situació politicoeconòmicosocial per la qual estem travessant. Escrit això, em disposo ara a seguir detallant el recorregut d’una possible ruta pel modernisme i pel patrimoni arquitectònic sabadellenc més interessant. Des de l’Hotel Suïs on ahir ens trobàvem, baixarem cap el centre de la ciutat tot observant les edificacions més antigues que a banda i banda del carrer de la Indústria s’hi aixequen, que ens donen dimensió de l’esperit que en els seus orígens animava als promotors d’aquest modern carrer obert a finals del segle XIX, envoltat d’habitatges senyorials i de despatxos tèxtils que cal entendre com espais des dels quals s’exposaven i es comercialitzaven els teixits que a la ciutat es produïen. Quan arribem a l’alçada del carrer de la Concepció, hem de parar atenció en dues de les edificacions cantoneres. D’una banda, i a esquerra, la Casa Ponsà (1891) d’estil eclèctic, obra de l’arquitecte Gabriel Borrell que avui acull l’Arxiu Històric de la Ciutat; de l’altra, i a dreta, la fàbrica-despatx Sallarès i Deu (1914), obra de l’arquitecte Eduard Maria Balcells i Buïgas que avui és la seu dels serveis centrals de la Companyia d’Aigües de Sabadell. I ja que hi som i que ho tenim a prop, d’aquest darrer arquitecte podem observar el despatx modernista Genís i Pont (1915) en la confluència dels carrers de Sant Llorenç, Illa i Carme. Per cert que davant mateix d’aquest despatx, fent també cantonada, hi veurem un edifici d’estil eclèctic –ara llastimosament en estat d’abandonament– obra de Josep Renom, construït el 1926 per acollir les instal·lacions de la Clínica de Puericultura i Maternitat de Sabadell, que mentre va existir era popularment coneguda com la “paricultura” producte d’una peculiar simbiosi conceptual entre funció i nom.

  • Dissabte 6 de març de 2021

Per molt republicà que es pugui ser, costa molt d’entendre que ahir, a Martorell, en ocasió del 70è aniversari de l’empresa més important avui a Catalunya que la Seat és, el Govern en funcions de Catalunya se n’absentés pel fet que hi assistia el Rei. En moments de tantes incerteses, cap oportunitat ha de ser rebutjada si més no per la defensa dels interessos de país. Una visió esbiaixada de la política i de la gestió del dia a dia per part del Govern de la Generalitat que esperem no tingui més conseqüències. Tornant a casa, en el meu particular itinerari pel modernisme sabadellenc, em proposo visitar avui el tram final del carrer Indústria que acaba el seu recorregut al carrer de Sant Joan. Al davant li queda la casa Duran (s. XVI), una mansió senyorial construïda seguint els cànons arquitectònics renaixentistes predominants en les cases familiars acomodades de l’època. Gràcies a la pressió ciutadana, liderada per la Fundació Bosch i Cardellach, la casa no fou enderrocada el 1958, tal com pretenien l’alcalde Josep Ma. Marcet i alguns fabricants que volien que el carrer de la Indústria arribés al passeig i a la plaça de Sant Roc. Només uns metres abans d’arribar a la Casa Duran, a dreta i a esquerra del carrer de la Indústria podrem identificar dues mostres més del modernisme sabadellenc: el col·legi de la Sagrada Família i el despatx Lluch (que avui acull les oficines d’atenció ciutadana), ambdós edificis porten la data de projecte i construcció del 1908. Quant al primer, obra de l’arquitecte Gabriel Borrell, va ser dissenyat com a l’ampliació d’una escola de pàrvuls preexistent. Del conjunt en destaquen l’art parabòlic de la porta d’accés i de la finestra que es troba al seu costat, així com el treball de ferro forjat, la decoració ceràmica a l’entrada, el trencadís a la façana i les formes arrodonides del pati. Quant al segon, obra de l’arquitecte Juli Batllevell, obeeix a un encàrrec de Joaquim Taulé que el feu construir per ubicar-hi el seu despatx tèxtil. Posteriorment, i d’aquí el nom actual de l’edifici, el despatx fou adquirit per l’empresari Fèlix Lluch. De la façana presidida per una galeria d’arcades sostingudes per columnes decorades amb roses de pedra, en destaquen els guarniments amb estuc que imita el maó. Al seu interior es conserva l’estructura metàl·lica original amb l’enteixinat de fusta. I ara sí, podem continuar vorejant i admirant la casa Duran.

  • Diumenge 7 de març de 2021

Sense notícies del nou Govern. Els ajustats resultats electorals i les ratlles vermelles preestablertes obligarà a difícils equilibris entre els independentistes –que a priori són els que tenen més possibilitats de governar– que caldrà veure com i de quina manera culminen. En l’espera del desenllaç continuaré amb la meva personal ruta pel modernisme i patrimoni sabadellenc que ahir vaig deixar al final del carrer de la Indústria, des d’on és bo que ens arribem fins la cantonada del carrer de Sant Joan amb el de Sant Josep on s’aixeca la cantonera casa Taulé (1902) obra de l’arquitecte Enric Fatjó que fins fa un parell d’anys era propietat de l’Alliance Française. A més de l’interès que presenta la façana d’aquesta casa així com d’alguns elements del seu interior, en sobresurt la decoració ceràmica mural del pati interior, obra de Ricard Marlet el 1941, on es representa les quatre estacions. D’aquí anirem fins el carrer del Pedregar, amb la Farmàcia Argelaguet i la seva façana de decoració modernista, des d’on disposarem d’una bona vista sobre el campanar barroc que presideix l’església arxiprestal de Sant Félix que, segons s’explica en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, té els seus orígens en la capella romànica de “Sant Salvador (segle XI) sobre la qual es construí una nova església (1403-1420), de la què en destacava un portal de mig punt. El 1578 es construí la sagristia al costat de l’absis gòtic; el primer pis d’aquesta féu l’ofici de Casa dels Comú. Entre 1615 i 1623 es feren diverses ampliacions, entre elles l’agregació de quatre noves capelles. El nou campanar es va decidir d’aixecar el 25 d’abril de 1690, pel Consell de la Vila. (…) El temple fou cremat l’any 1909 [Setmana tràgica] i després fou acabat d’enderrocar, respectant l’absis gòtic per tal de construir l’església actual, començada al 1914 per E. Sagnier [Enric Sagnier i Villavecchia] i acabada el 1942 per F. Folguera [Francesc Folguera i Grassi]”.

  • Dilluns 8 de març de 2021

Dia internacional de les dones. En el seu origen, la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes el 1857 i l’incendi de la fàbrica de la Triangle Shirtwaist Company, el 25 de març de 1911, on hi treballaven cinc-centes persones, majoritàriament dones immigrants. En l’incendi hi perderen la vida 129 treballadores i 17 treballadors que, un any abans, havien protagonitzat una vaga reivindicant millors condicions laborals. Un fet que va ser determinant per esperonar la protesta i la reivindicació feminista que a partir del 19 de març de 1911 prendria entitat pròpia, primer a Alemanya, Àustria, Dinamarca i Suïssa i després a arreu del món. El color lila que identifica el moviment feminista es deu al color adoptat per les sufragistes angleses el 1908. A Catalunya, el 1917, diverses dones, amb la Carme Karr al capdavant, van adherir-se al moviment de defensa del sufragi femení alhora que promovien la revista Feminal (1907) –un suplement de la revista gràfica catalanista La Il·lustració Catalana— que es publicà durant 10 anys. Amb el pas del temps, el Dia internacional de les Dones s’ha erigit en la jornada per excel·lència per a la reivindicació feminista i d’apel·lació per tal d’acabar amb la desigualtat entre les dones i els homes. Enguany, la diada posa l’accent en la bretxa professional i salarial, en la violència de gènere i en el sexisme. La lluita, que ho és de tots i totes, continua.

  • Dimarts 9 de març de 2021

Aquest matí l’eurocambra ha aixecat la immunitat als eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsetí. Comença així un nou episodi del processisme que ens podríem haver estalviat si les coses s’haguessin fet d’una altra manera i que a hores d’ara res de bo ens està aportant com a país, més enllà de la polarització d’emocions i sentiments. En això penso quan em disposo a reprendre la meva particular ruta pel modernisme i pel patrimoni arquitectònic sabadellenc. Ho faig passejant per la Rambla tot gaudint dels diversos edificis que la flanquegen i que –llevat de casos puntuals— sovint ens passen desapercebuts per la seva modèstia –que no menor rellevància– o per albergar comerços en els seus baixos que els minimitzen. N’hi ha força. D’aquí que conscient que me’n deixaré al calaix, em referiré només a alguns. Començo per la casa d’estil modernista de Mateu Brujas (1901) que ocupa els números 9 i 11, obra de l’arquitecte Juli Batllevell. Una mica més avall, en la cantonada amb el carrer de Les Planes, la curiosa Casa d’en Turull, construïda en dues fases (1902 i 1926) obra, respectivament, dels arquitectes Enric Fatjó Torras i Xavier Turull i Ventosa. Davant mateix, en el número 69, la coneguda casa d’estil neoclàssic de Ca l’Oliver (1862) (avui Casal Pere Quart) amb les seves voltes, projectada com a casa senyorial per l’arquitecte Gabriel Batllevell i Tort. Rambla avall, en els números 155-157, la casa Isidre Fochs (1913) projectada per l’arquitecte Josep Renom. I encara més avall, després d’haver passat per davant la façana refeta del què havia estat el modernista Saló Imperial (1911) projectat per Jeroni Martorell Terrats, en els números 223-225, trobem la casa Bartolomé Guasch (1913) obra de l’arquitecte Joaquim Manich. I ja que hi som, paga la pena arribar-nos fins la cantonada de la Rambla amb la Gran Via per admirar la construcció premodernista de la Torre Gorina (1889) i jardins, obra de l’arquitecte Miquel Pascual i Tintoré. Davant mateix, s’hi aixecava el baixador de la Renfe de quan el tren circulava per la superfície que popularment es coneixia com el “paiadero” o “apeaderu” i que va ser construït el 1860 en ocasió de la visita que la reina Isabel II va fer a la ciutat i que el 1903 se’l va dotar d’unes interessants instal·lacions des del punt de vista arquitectònic. La tornada la farem pel carrer del Sol on s’aixeca l’edifici neoclàssic que havia estat propietat de la Cooperativa La Sabadellenca (1928) obra de l’arquitecte Santiago Casulleras, que avui acull les instal·lacions del Teatre del Sol. Davant mateix, entre els números 84 i 94, un seguit d’habitatges unifamiliars amb façanes amb elements modernistes, algunes de les quals han estat recentment restaurades.

  • Dimecres 10 de març de 2021

La resolució d’ahir del jutge de vigilància penitenciària de revocar el tercer grau a cinc dels polítics presos i als Jordi’s no és, es miri des d’on es miri, una bona noticia que permeti avançar cap a un procés de distensió que afavoreixi la necessària negociació política a partir de la qual poder acarar i resoldre un estat de coses que mai no hauria d’haver entrat en la via judicial. Mentre això no passi, la política de blocs continuarà activada. Sobra passió i manca política. Mentre dono voltes a tot plegat, adreço els meus passos cap a la cruïlla dels carrers Sant Pere i Sant Pau on s’aixeca el Teatre Principal (1886) construït a partir del projecte elaborat per l’arquitecte Francesc Daniel Molina. Qui sap si per estar en consonància amb allò que m’explicava el meu avi quan jo era petit de que la burgesia local reservava per a l’interior dels seus habitatges qualsevol signe extern de riquesa, no fos cas “que se sàpiga el que tenim”. Potser, el meu avi m’ho deia pensant en la casa-fàbrica Turull (actual Museu d’Art) que darrera una façana austera s’amaguen uns luxosos i inimaginables salons interiors. Sigui com sigui, el cert és que el Principal, al seu sobri aspecte extern, ja en els seus inicis, va unir una riquesa ornamental notable a l’interior; riquesa que es va preservar en el foyer i en el pati de butaques en ocasió de l’acurada rehabilitació integral que de l’equipament se’n va fer entre els anys 2003 i 2006 sota la direcció dels arquitectes Lluís Dilmé i Xavier Fabré que ja havien intervingut en la recuperació del Gran Teatre del Liceu de Barcelona després de l’incendi del 1994. Continuo després recorregut pel carrer de Sant Pere en direcció a la plaça del Gas i just abans d’arribar-hi, a esquerra, m’aturo davant la noble façana d’un edifici d’arquitectura eclèctica que va ser projectat el 1880 pel mestre d’obres Francesc Renom i Romeu. En sobresurt el treball de ferro forjat de les reixes, la fusteria i ¾també en aquest cas¾  una rica ornamentació en les principals estances del casal que a hores d’ara es troba llastimosament immers en un estat de deteriorament per manca d’ús. La parada següent la farem a la plaça del Gas on ens haurem de fixar en l’edifici que va ser la seu del Museu del Gas de tan curta durada que es va habilitar a partir de la construcció preexistent de 1899 projectada per Juli Batllevell, on s’hi ubicava la fàbrica de gas  (d’aquí el nom actual de la plaça) La Energía, companyia que amb el pas dels anys es fusionaria amb Gas de Sabadell per ser posteriorment absorbida per Catalana de Gas y Electricidad i després per Gas Natural.

  • Dijous 11 de març de 2021

En aquest diari personal mateix, el darrer dia de l’any passat, parlava d’un joc de la meva joventut que coneixíem amb el nom de rebombori, que consistia en elegir els veïns (i més aviat veïnes) que volies en funció dels teus gustos i preferències. Quan no ho tenies prou clar o volies provocar al personal o simplement generar un gran merder (entès aquí com a un “gran desordre, confusió, renou, desgavell” segons la darrera accepció de l’entrada del molt en el diccionari general de la Llengua catalana) cridaves a rebombori general (i d’aquí el nom del joc). Llavors, bo era observar com cadascú es posicionava en funció del lloc que pretenia ocupar d’acord amb les seves preferències personals. No sé ben bé perquè (o potser sí que massa que ho sé) en aquest joc pensava avui mentre caminava i escoltava les notícies que parlaven del rebombori general generat a partir de la moció de censura presentada ahir a Múrcia per Cs i el PSOE amb l’objectiu de desbancar de la presidència autonòmica al “popular” Fernando López Miras; moció de la que, d’entrada, se’n deriven alguns fets immediats. D’una banda, que la presidència murciana canviï de les mans populars a les de Cs en la persona d’Ana Martínez Vidal; que per si de cas i abans que li muntessin una moció a Madrid, a la ínclita Isabel Díaz Ayuso no li va faltar temps per a dissoldre el parlament madrileny i convocar eleccions. I com que no n’hi ha dos sense tres, la jugada murciana comporta la desestabilització dels pactes de govern a Castella i Lleó, a Andalusia i, òbviament, a Madrid. I encara, més enllà, la moguda murciana tindrà efectes en les relacions entre els socis del Govern espanyol i entre aquest Govern amb les forces polítiques parlamentàries sobre les quals es ve recolzant. En fi: un estat de rebombori general del qual impensable només fa un parell de dies i del que a hores d’ara és impossible discernir-ne l’abast.

  • Divendres 12 de març de 2021

La forma i el fons del retorn ahir de la Meritxell Serret des de l’exili posava, des del meu punt de vista, negre sobre blanc quant a les diverses maneres de fer les coses, també en política, i que sempre és millor l’estratègia del diàleg i de la negociació que no pas la de la confrontació per la confrontació. Serret i els seus advocats ho han interpretat així a diferència d’altres. Temps al temps. Recuperant la meva proposta de recorregut pel modernisme i patrimoni arquitectònic local, avui, des de la plaça del Gas encamino els meus passos cap a la del Mercat, on s’hi aixequen dues de les construccions més vistoses i interessants de la ciutat des del punt de vista arquitectònic, com són l’edifici de l’antiga Escola Industrial d’Arts i Oficis (actual seu de la Fundació 1859 Caixa Sabadell i de l’Espai Cultura) i el majestuós conjunt que acull les instal·lacions del Mercat central de la ciutat. El primer, d’estil modernista, fou dissenyat per l’arquitecte Jeroni Martorell el 1907 i inaugurat el 1919 amb la finalitat d’acollir l’Escola Industrial d’Arts i Oficis que el va ocupar fins l’any 1963 quan es traslladà a l’edifici de nova planta a l’altra banda de plaça, aixecat sobre el què havien estat els terrenys de l’empresa tèxtil Manufacturas Carol amb la pista de bàsquet del mític conjunt de l’Orillo Verde inclosa. De la vella construcció en sobresurt l’alta torre cilíndrica, amb influències medievals i concepció goticista, que atorga prestància a tot el conjunt; torre que durant uns anys albergà l’observatori de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell. Quant al Mercat Central, es tracta d’una construcció d’estil noucentista bastida sota la direcció de l’arquitecte Josep Renom i inaugurada el 1930. En són remarcables els pòrtics d’entrada dels quatre punts d’accés, als vèrtexs, que presenten portes de grans dimensions i escales d’alçada i disseny variable per adaptar-se al desnivell del terreny. El 1999 es procedí al tancament provisional de l’equipament per tal de sotmetre’l a una rehabilitació integral que incloïa la construcció d’un pàrquing subterrani. El 2004, el Mercat Central tornava a obrir les seves portes al públic.

  • Dissabte 13 de març de 2021

Amb la mirada posada encara en l’inici ahir de la tretzena legislatura, es dedueix fàcilment que des de la majoria independentista es prefereix continuar per la via de la confrontació i de l’exclusió més que no pas per la del diàleg i de la negociació –interna i externa– que és la que hauria de prevaler per a fer front als molts reptes que com a país tenim plantejats. I això fer-ho des d’un Govern ampli i sobretot sòlid que a hores d’ara és difícil de percebre que pugui ser possible. I és que ahir mateix tornaren a aflorar les dissidències entre les forces independentistes, tal com es va poder comprovar ahir mateix a partir del discurs que la presidenta del Parlament acabada d’elegir, Laura Borràs, va pronunciar al que en varen seguir dures crítiques no només de les forces no independentistes (que hauria estat el normal) sinó que també des de les mateixes formacions sobre les quals s’ha de sustentar el futur Govern de Catalunya amb ERC al capdavant. Mala peça al teler. En el meu recorregut pel patrimoni arquitectònic sabadellenc, visito avui l’església dedicada a Sant Agustí que s’aixeca al costat mateix del col·legi de l’Escola Pia del qual en forma part i per la que tants infants sabadellencs han passat. Es tracta d’un temple singular que alhora ostenta la condició de ser una de les poques esglésies modernistes que hi ha a Catalunya i que es troben en un acceptable estat de conservació. Un temple que a les façanes modernistes uneix un interior d’estructura gòtica culminada per un cimbori d’obra vista de 30 metres d’alçada. L’església començà a bastir-se l’any 1924 a partir del projecte que havia elaborat l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig al que a mesura que s’anava avançant en la construcció, es van introduir canvis, per ser finalment obert al culte l’any 1932 a despit que llavors –com tampoc ara– estigués acabat del tot al mancar-li la façana principal i el campanar de 40 metres d’alçada que l’havia de presidir. A més del cimbori i de l’estructura interna del temple, cal destacar-ne també el conjunt vitraller i molt especialment les vidrieres que tanquen el temple per la seva façana nord.

  • Diumenge 14 de març de 2021

Darrer diumenge d’hivern. Només han passat vint-i-quatre hores de la seva elecció com a presidenta del Parlament de Catalunya.  per a que Laura Borràs, amb les seves declaracions frontistes continuï conreuant amics entre les forces polítiques sobre les quals s’ha de sustentar parlamentàriament el nou Govern independentista que ha de liderar el republicà Pere Aragonès. I és que avui mateix, en una entrevista al diari Ara, Borràs no s’ha estat de criticar al seu antecessor en el càrrec, el republicà Roger Torrent, ni tampoc a la CUP. Amb aquest panorama institucional, caldrà convenir que Pere Aragonès no ho té gens fàcil per a ser investit nou president de la Generalitat de Catalunya el proper dia 26, i en el cas que ho sigui (per allò d’evitar noves eleccions), per mantenir un govern estable, capaç de governar i de no caure en les trifulgues de l’anterior. La meva conclusió –com sempre personal i intransferible– és que l’ombra de Waterloo continua essent molt i molt allargada… Donava voltes a tot això quan pensava que havia d’aprofitar aquest lluminós dia per tornar a visitar una de les edificacions més rellevants de tot el patrimoni arquitectònic sabadellenc. M’estic referint, òbviament, a l’edifici modernista que havia estat seu de la Caixa d’Estalvis de Sabadell i que avui és propietat de la Fundació 1859 Caixa de Sabadell. Abans, però, he passat pel carrer Escola Industrial i m’he fixat en dues cases modernistes (ara sense un ús específic) projectades per l’arquitecte Juli Batllevell (l’una el 1904 i l’altra el 1906), que presenten unes interessants façanes amb pedra treballada, obra vista, trencadís i ferro forjat, rematades de manera diferent, l’una en forma de torre i l’altra amb línies ondulants. Després ja he anat cap al carrer de Gràcia on s’aixeca l’edifici de la Caixa d’Estalvis projectat per l’arquitecte Jeroni Martorell el 1905 i inaugurat el 1916. La seva majestuositat ¾de la que costa percebre’n tots els matisos i valors per l’estretor del carrer¾, li ve atorgada per la façana i vestíbul principal d’accés, pels dos patis interiors (el d’operacions i el Turull) així com per l’impressionant i irrepetible saló modernista del primer pis. La façana principal presenta tres cossos d’entre els que en sobresurt el central rematat per un frontó i a sobre, en el primer pis, per un gran finestral de tres arcs lobulats amb una escultura a cada costat i generosa balconada. Els cossos laterals de la façana, més senzills, es van concebre per trencar la simetria del cos central. Només entrar a l’edifici (ara tancat en l’espera d’una nova destinació) i superat el vestíbul, ens trobarem davant dos grans espais configurats pel pati d’operacions, d’una banda, i, de l’altra, pel pati de planta quadrada (amb estàtua dedicada al prohom sabadellenc que li dona nom, Pere Turull al bell mig), delimitat per unes parets que arriben fins a la coberta i que sostenen una claraboia de les mateixes dimensions que les de la planta. El disseny d’aquest espai ens recorda els patis dels palaus gòtics catalans amb una majestuosa escala a un costat que, en aquest cas és la que dona accés al no menys esplendorós Saló Modernista ubicat al primer pis, format per tres naus separades per columnes i arcs parabòlics coronats per uns amplis i vistosos vitralls, obra de la casa francesa H. J. Maumejean.

  • Dilluns 15 de març de 2021

Cap de setmana de blancs i negres per l’esport sabadellenc que ha vist com mentre Queralt Castellet es feia amb la medalla de bronze en els campionats del món d’Aspen (Colorado, EUA) en la modalitat de snowboard i freeski, les formacions femenina i masculina waterpolístiques del C. N. Sabadell quedaven eliminades, respectivament, de l’Eurolliga i de la Copa del Rei. I com que no hi ha dos sense tres, el C. d’E. Sabadell veia com se li complicava la situació en la taula classificatòria de Segona A de futbol al perdre amb un dels seus màxims contrincants, el Castelló. Però la vida continua… Així que aquest matí l’he dedicat a acarar la recta final de la meva particular ruta urbana a través del patrimoni arquitectònic sabadellenc. Ho he fet visitant els safareigs de la Font Nova (al carrer d’aquest mateix nom) que a despit que la instal·lació inicial va ser oberta el 1883, l’actual és resultat del projecte modernista elaborat per l’arquitecte Miquel Pascual el 1892. Interessants són les seves façanes d’obra vista –amb sanefes elaborades amb el mateix totxo— i la ceràmica amb motius florals, així com la font integrada en el conjunt que avui podem veure pràcticament tal com va ser concebut, a diferència del què passa amb uns altres safareigs, els de la Creu Alta, d’estil noucentista, dels que se n’ha respectat la façana i alguns elements interiors però que ara acullen la biblioteca pública del barri. Des dels safareigs de la Font Nova m’encamino cap a l’Escola Pública Enric Cassasas (al carrer Llobet cantonada amb el de les Paus) construïda d’acord amb el projecte elaborat per Juli Batllevell de 1897 del qual solament se’n conserva la façana que és d’obra vista i molt treballada de la que en destaca, al xamfrà, un gran mural ceràmic amb l’escut de Sabadell, obra del ceramista i historiador local Marià Burguès. Pràcticament a tocar de l’escola, però al carrer d’Arimon, trobem una altra petita joia arquitectònica bastida a partir d’una construcció inicial deguda a l’arquitecte Josep Oriol (1858) i que el 1910, quan la casa fou adquirida per Joaquim Arimon (i d’aquí el nom del carrer i de l’edifici), l’arquitecte Josep Renom redissenyà per convertir-la en la casa-torre modernista que ara coneixem. En destaquen els esgrafiats amb motius florals, els estucats, mo­saics i vitralls, la ceràmica vidrada verda que decora finestres i teulades així com la porta de la façana en arc triobulat i el ferro forjat de les reixes.

  • Dimarts 16 de març de 2021

La política espanyola se supera cada dia que passa. No és estrany que així sigui en temps de tantes tribulacions i, alhora, de tantes incapacitats per a gestionar-les. Ahir mateix coneixíem la decisió de Pablo Iglesias de plegar del Govern central per a presentar-se com a candidat a la presidència de la comunitat madrilenya per Podemos en les eleccions del 4 de maig. Mentre, a Catalunya, res no apunta cap a un acord immediat quant a la formació del nou Govern. El rebombori general continua aquí i allà, i a hores d’ara no té pinta d’acabar aviat… I ara sí. Tot i que sóc conscient que pel camí m’hauré deixat algunes peces rellevants del patrimoni arquitectònic sabadellenc, poso ara punt-i-final a la meva proposta de ruta que per a descobrir-lo he anat narrant els darrers dies. Ho faig visitant la Torre de l’Aigua (1916-1918) que és sens dubte la peça arquitectònica més emblemàtica de la ciutat. Es tracta d’una construcció que com a dipòsit per al proveïment d’aigua a una ciutat en ple creixement, va estar en servei entre els anys 1922 i 1967. Aigua que després de remuntar 50 metres, li arribava gràcies a les bombes instal·lades en la Caseta de les Aigües que s’aixeca a tocar del riu Ripoll, des de la qual se n’explotaven els seus aqüífers subterranis. La Torre de l’Aigua s’aixeca sobre una estructura de formigó armat capaç de sustentar un dipòsit carregat amb prop de 300 mil litres d’aigua. Vuit pilars, disposats en forma de tronc de piràmide, són els que sustenten el cos elevat de secció octogonal que presenta la part del dipòsit que tot i la seva forma exterior, és circular en el seu interior i així evitar una excessiva pressió de l’aigua als angles. La secció del dipòsit està coberta per un capitell de vuit plements i damunt un mirador amb obertures rectangulars i la part superior lleugerament arquejada, protegides per balcons de ferro. La construcció és coronada per una singular coberta inclinada a vuit aigües, de ceràmica vermella i verda, que juntament amb la resta d’elements propis del modernisme constructiu, confereixen a la Torre de l’Agua una esveltesa i bellesa sense parangó. Els artífexs d’aquesta obra foren l’enginyer Francesc Izard i l’arquitecte Lluís Homs que al seu torn comptà amb l’oportuna col·laboració del també arquitecte Josep Renom.

  • Dimecres 17 de març de 2021

S’atribueix al dramaturg George Bernard Shaw la sentència que resa que “l’experiència ens demostra que mai res no aprenem de l’experiència”. Sobre això pensava aquest matí mentre passejava i mentalment repassava el què ha passat al llarg del darrer any en matèria de comunicació política –i a voltes també científica–  relacionada amb la Covid-19, a l’evolució de la pandèmia i els seus efectes. I és que si repassem les hemeroteques, les fonoteques i les videoteques no trigarem gens ni mica a descobrir un munt de declaracions grandiloqüents i contundents que ens podríem haver estalviat, cas que sobretot des de la política i dels seus màxims representants, a partir del fet inqüestionable de que del coronavirus ben poca cosa se’n sabia (i, per cert, se’n sap encara!), s’hagués aplicat el savi principi de la moderació i de la prudència en les paraules Però tot i això, tampoc en aquest cas de res no serveix l’experiència atès que l’experiència ens demostra que continuem instal·lats enmig de debats, sovint contradictoris, que en comptes de transmetre calma i serenitat a la ciutadania, allò que fan és generar més temences, dubtes i incerteses de les que són normals. Fixem-nos sinó amb el què està passant aquests dies amb la vacuna d’AstraZeneca quan els mateixos que fa pocs dies en defensaven la seva lliure administració sense ni tan sols cap limitació d’edat fins el punt d’apuntar que si arribava el cas es desobeirien les normes dictades des de l’Estat quant a l’administració d’aquest fàrmac, ara són els mateixos que no només n’han aturat preventivament la seva inoculació sinó que n’han retirat algunes partides, en l’espera de disposar de més informació sobre l’abast i conseqüències de possibles efectes secundaris. Per allò de no assenyalar amb el dit que sempre fa lleig, m’estalvio posar noms i cognoms damunt la taula. Deia amb raó la meva sàvia àvia que les preses són sempre males conselleres…

  • Dijous 18 de març de 2021

Un dels plaers que es deriva del fet de sortir a passejar de bon matí, és el d’assistir al lent despertar de la ciutat. Avui l’he experimentat de bell nou a l’haver-me decidit a fer un tomb pels carrers més populars, cèntrics i antics de Sabadell, tot fixant-me en les edificacions que els flanquegen i, alhora, deixant volar la imaginació en un intent de donar-me resposta a mi mateix de com seria avui el centre de Sabadell si no s’hagués vist sotmès als canvis que li foren imposats pel corrent municipal amb la vana pretensió d’una modernització fallida que solament va comportar canvis radicals en una zona de la ciutat prenyada d’història. D’aquell Sabadell d’abans, solament en servo el record del què havia estat l’estret carrer Manresa que unia la plaça Major (en camí ja de transformar-se en passeig) amb la plaça de l’Àngel, dotada d’un brollador al mig. Un carrer entranyable, el de Manresa (que deu el seu nom al portal que pel nord tancava la vila de Sabadell), com ara mateix encara ho són els carrers de Sant Antoni, de la Rosa, de l’Església, del Pedregar, de la Burriana i de la seva travessia, que tots ells formaven del conjunt de petites illes de cases que separaven la plaça Major de la plaça del doctor Robert i de la de Sant Roc –popularment conegudes com les Burrianes, el Pedregar i La Sagrera– enderrocades per donar pas als actuals Racó del Campanar i al malanomenat passeig de plaça Major… En això estava quan les campanes de Sant Félix m’han fet aterrar al món real i el primer informatiu del dia avisava de que els indicadors pandèmics apuntaven cap a la imminent arribada de la quarta onada de la Covid-19…

  • Divendres 19 de març de 2021

Sant Josep. Una diada en la que deixant a banda els efectes i defectes que de la pandèmia es deriven dia rere dia, es dona la coincidència de diverses circumstàncies que la fan especial. Veiem-ho! D’una banda, el fet que ahir s’aprovés al Congrés de Diputats la Llei de l’eutanàsia a partir de la qual, el morir dignament passa a ser un dret universal llargament perseguit. De l’altra, si ens atenem al temps meteorològic que avui ens acompanya, es fa realitat la dita popular carregada de saviesa, que resa allò de “març marçot mata la vella vora al foc.., i a la jove si pot!”. I és que el descens de la temperatura ha estat notable després d’haver viscut uns dies d’autèntica primavera. És així que a corre-que-vols hem tingut de recuperar la roba d’abric a punt de ser guardada dins l’armari. Però allò que almenys pels sabadellencs fa especial aquesta diada –que quan jo era petit celebràvem fent festa d’escola i menjant la crema que la mare preparava–, és la nominació de la ciutat com a Capital de la Cultura Catalana 2024. Una molt bona noticia que, alhora, comporta un gran repte i una gran oportunitat per a una ciutat com la meva, que malgrat disposar d’un teixit i bagatge cultural rellevant i divers, mai no ha estat capaç de situar la cultura al lloc preeminent que li correspondria ocupar. De vímets i joncs a Sabadell en tenim força. Ens cal però la capacitat i l’habilitat dels bons cistellers per entreteixir-los. Vull pensar que els tenim i que sabrem fer-los. Per endavant, tres anys per a demostrar-ho i mostrar-ho a tothom!

  • Dissabte 20 de març de 2021

Una de les moltes fortaleses culturals de les quals Sabadell pot sentir-se orgullosa rau en l’àmbit de la música. I d’entre les entitats que ho fan possible, en sobresurten les Joventuts Musicals (JJMM) que presideix la infatigable Joana Soler. Una entitat de llarga trajectòria, que de manera incansable i contra vent i marejol, ofereix al llarg de l’any una programació de música i de difusió de la música, estable i de qualitat. Anit mateix en vàrem tenir una nova mostra amb l’excel·lent concert “Falla i Lorca, viatge per la modernitat ibèrica” que la GIOrquestra i Mariola Membrives van oferir a El Principal, dins el Cicle de Cambra de periodicitat mensual que JJMM complementa amb el de Música al Saló –de recent creació i també de periodicitat mensual— al foyer del mateix Principal. A aquesta programació encara s’ha d’afegir la que es deriva del Festival Internacional de Música a l’estiu (juny i juliol) així com les sessions mensuals de Didàctica Musical que organitza en col·laboració amb la Fundació Bosch i Cardellach. Tot un luxe poder-ne gaudir de tota aquesta programació! I ja que avui encetem la primavera, aquests versos extrets del poema “Aigües de primavera” de Josep Carner:

Aigües de la primavera
que degoten pels jardins!
Posades damunt les branques
les gotes es tornen brins.

(…)

Ai fressa de les escumes
que mou el fullam dels pins!
Com ixen les flors novelles!
Com dringuen els dematins!

  • Diumenge 21 de març de 2021

El sol ja no mandreja com ho feia fins fa ben pocs dies, la qual cosa m’ha permès recuperar el rodal com a marc natural i ideal per a les meves passejades matineres fins ara delimitades limitades pels confins de la ciutat urbana. Així que avui m’he decidit baixar de nou al riu per tornar a fressar els camins que amb l’arribada de la primavera es mostren especialment esplendorosos, a despit que avui, a causa del fred, estiguessin coberts de gebra. I de la mateixa manera que quan caminem pels carrers i les places de la ciutat urbana podem identificar les petjades que el passat hi ha deixat, quan ho fem pel riu ens trobem davant una gran varietat d’elements (fàbriques, vells molins, vapors, sèquies…), alguns encara en ús i d’altres malauradament en estat precari i/o d’abandonament. Les unes –les petjades del passat que trobem damunt de la plana, a banda i banda del riu– i les altres a tocar del curs fluvial ens donen en el seu conjunt, dimensió precisa del passat i present d’una ciutat que, temps era temps, tenia en el corrent d’aigua el seu principal motor generador de treball i de riquesa i que per aquesta mateixa causa patia abocaments sense mesura que el degradaven fins a convertir-lo en una autèntica claveguera a cel obert. Sortosament, el Ripoll torna a ser avui la font de vida que convida al visitant a descobrir-ne el patrimoni natural i industrial, racons i fonts que darrera seu s’hi amaguen i que em proposo anar explicant aquí mateix durant els propers dies. I això quan ens trobem a les portes d’una setmana decisiva en la que l’únic que sembla preocupar als partits amb més possibilitats de governar, és més el paper que ha de jugar el Consell de la República que és una associació legítima però merament reivindicativa, que no pas com acarar els problemes socioeconòmics que tan afecten a la ciutadania.

  • Dilluns 22 de març de 2021

Comencem la ruta pels molins del Ripoll des del límit del terme municipal de Sabadell amb el de Castellar del Vallès. El primer molí amb el qual ens trobarem és el d’en Galí, a sota mateix del bosc de Can Deu. Es tracta d’una construcció industrial aixecada a finals del segle XVIII damunt les restes d’un molí fariner preexistent del que se’n té notícia des del segle XIII, dels que en resten algunes estructures de les sèquies i de les mines que hi conduïen l’aigua. Uns centenars de metres més avall ens trobarem amb el Molí paperer d’en Mornau que és una construcció de quatre plantes i soterrani. Els baixos estan fets amb voltes de sosteniment mentre que els dos pisos més alts estaven pensats per assecar el paper. D’aquí la quantitat de finestres (es deia sense ser cert, que n’hi ha una per cada dia de l’any) que s’hi poden veure. L’edifici actual va ser bastit sobre les ruïnes d’un antic molí que produïa paper blanc i d’estrassa (documentat a mitjan segle XVI) que un segle més tard passà a ser draper i encara uns anys després farga de claus on també s’hi molien els components minerals necessaris per a fabricar la pólvora. A finals del segle XVIII, el molí passà per subhasta pública a mans dels propietaris de Can Deu que el rehabilitaren per deixar de funcionar definitivament a principis del segle XX. Si seguim baixant per la banda dreta del riu, una vegada hem passat per sota del pont de Castellar del Vallès, observarem veurem que a dreta s’aixequen dues xemeneies que ens fan memòria del desaparegut Molí de l’Oriac, antigament conegut com a molí Nou de Jonqueres i que trobem documentat el 1605 com a molí fariner de dues moles i malgrat que va mantenir en funcionament dos parells de moles, durant el primer quart del segle XIX el molí va ser transformat per moure maquinària tèxtil. Pels volts del 1940, trobem el molí força enrunat i, al construir-se la fàbrica Casanoves, el vell edifici anà desapareixent fins que va ser definitivament enderrocat als anys noranta del segle passat. A sobre d’aquest molí, tocant a la carretera de Castellar del Vallès, hi podem veure la fàbrica del conjunt de “La Lanera Española, S.A.” construïda a principis dels segle XX, concebuda com a colònia tèxtil amb habitatges destinats als treballadors dels que no en queda res. Si, però que podem veure l’edifici principal de la factoria (amb façana a la carretera de Castellar del Vallès) i al seu darrera un conjunt de naus que avui continuen industrialment actives. Al tornar a casa constato que setmana després que es desencadenés el tsunami polític que va començar a Múrcia amb la presentació d’una moció de censura al president de la Comunitat per part de Cs i el PSOE i que després es va estendre a Castella i Lleó i a Madrid (on s’han convocat noves eleccions), tot sembla assenyalar que els seus efectes s’han deixat sentir més sobre PSOE i Cs que possiblement no n’havien calculat les conseqüències.

  • Dimarts 23 de març de 2021

Seguim la ruta pels molins del Ripoll al seu pas per Sabadell que reprenem on ahir la vàrem deixar prop del què havia estat el Molí d’en Font que es troba just a dreta i a un centenar escàs de metres de l’àrea de pic-nic de Sant Vicenç de Jonqueres. El molí, a despit d’estar protegit per ser un dels més antics (se’n té constància de la seva existència l’any 973), es troba en un llastimós estat d’abandonament. Del molí se’n sap que a mitjans del segle XI era compartit per diverses persones que, per torns i en hores convingudes, tenien dret a moldre. Segons les cròniques, a començaments del segle XVIII el molí estava pràcticament derruït. No obstant això, a finals del mateix segle es té constància que es trobava a ple funcionament com a molí draper. Amb l’arribada del tèxtil el segle XIX, el molí fou arrendat i sotsarrendat a diversos fabricants i a principis del segle XX va introduir el vapor com a força motriu en substitució de l’aigua. A començaments de l’actual segle, hi va haver un intent de rehabilitar-lo per dotar-lo d’activitat social sense que el projecte prosperés pel cost que l’operació comportava. Deixem ara el Molí d’en Font i continuem aigües avall per la riba esquerra. Just abans d’arribar al Parc de la Clota –damunt on avui hi ha l’empresa Aprestos de Lanería, S. A.–, s’hi aixecava el què havia estat el molí fariner i després draper de l’Amat que trobem documentat el 1501 i del que solament en podem veure una xemeneia. El recorregut d’avui el tancarem en el punt, relativament prop del pont de La Salut, en el que fins la riuada de 1962 (que per endavant se n’emportà una part), s’hi aixecava el Vapor Buxó construït a finals del segle XIX per dedicar-se exclusivament a tintoreria, traient així un doble profit de la màquina de vapor com a força motriu, d’una banda, i com a proveïdora de l’energia calorífica necessària pels processos de tintura i de rentat, de l’altra. Malgrat el 2003 el vapor fou enderrocat en la seva totalitat, si ens hi fixem bé encara se’n poden reconèixer encara algunes de les restes de la instal·lació que s’estenia al llarg de més 100 metres. Torno cap a casa, convençut que a la vista de tot plegat, ERC va cometre l’error de donar la presidència del Parlament a Laura Borràs de JxCat, sense tenir-ho tot lligat de cara a la formació del nou Govern… Qüestió de lleialtat!

  • Dimecres 24 de març de 2021

Un dels principals problemes que la ciutadania pateix darrerament deriva del fet que des dels governs –tant el d’aquí com el d’allà— tendeixen a confondre la comunicació política amb la propaganda, la qual cosa fa que pràcticament a diari assistim a anuncis de mesures d’abast divers que passats uns dies, unes setmanes o uns mesos, no s’acaben mai de concretar, provocant la lògica desorientació i desencís entre els governats. Avui mateix en tenim un bon exemple amb el pla de vacunació intensiva presentat ahir pel vicepresident en funcions Pere Aragonès i la consellera de Salut en funcions, Alba Vergés, que sobre el paper garanteix que tot és a punt per poder inocular mig milió de vacunes a la setmana amb l’objectiu d’arribar a finals de juliol amb el 70% de la població catalana vacunada. Clar que com a colofó de l’anunci s’afegeix que el pla solament funcionarà si es disposi de la quantitat de vacunes necessàries per a poder-lo executar. D’aquesta manera, el Govern aconsegueix dos objectius; d’una banda que ningú –o molt pocs– es pregunti el per què Catalunya va tan endarrerida quant a la inoculació de vacunes d’acord amb el pla que es va establir fa ja uns mesos respectant franges d’edat, població de risc i serveis essencials; de l’altra, llançar el missatge sobradament conegut: estem preparats i si podem complir amb les previsions no serà per culpa nostra. I que quedi ben clar que això que acabo d’escriure val tant per les vacunes com per tantes altres mesures que s’anuncien a bombo i plateret i que a l’hora de la veritat queden ajornades sine die, com és el cas, per exemple dels indults als polítics presos i els Jordi’s que malgrat el què des del Govern de Madrid s’havia dit, no s’acaben de produir. I així ens va tot!

  • Dijous 25 de març de 2021

Com acostumo a fer cada dijous quan espero el moment de trobar-me amb un dels meus germans per anar plegats a fer una caminadeta pel rodal, aprofito per assistir al meravellós espectacle del despertar de la ciutat. Ho faig prestant atenció als edificis que flanquegen carrers i places més cèntriques en un intent de descobrir-ne el seu passat a partir de les diferències arquitectòniques que presenten. Aquest meu exercici d’observació m’ha portat avui fins l’estret i curt carrer dedicat al poeta Joan Maragall i Gorina on es troba la casa en la qual va néixer la mare del poeta, Rosa Gorina. Es tracta d’una casa de façana simple de la que en sobresurten les treballades reixes de les finestres amb les inicials familiars JG al bell mig i les baranes del balcó. Al passar-hi he rememorat una tarda-vespre de fa una pila d’anys en què, en ocasió d’un acte que Pasqual Maragall va presidir al Casal Pere Quart quan es preparava per presentar-se com a candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya, ell va demanar-me si el podia acompanyar fins la casa on la seva besàvia paterna havia nascut. En això i en la conversa que mentre hi anàvem vàrem mantenir estava, quan un dels informatius radiofònics de primera hora m’ha fet retornar a la realitat de l’endemà del dia en el que s’havia fet l’ampul·lós anunci del pla de vacunació massiva de la ciutadania, en el que la principal notícia és el desgavell que s’està produint en el procés d’inoculació dels vaccins del que les franges d’edat amb més risc en semblen excloses quan, en teoria, n’eren les preferents.

  • Divendres 26 de març de 2021

Amb la mirada –i també preocupació– posada en el Parlament de Catalunya on avui es visualitzarà que són els interessos espuris de partit els que s’acaben per imposar a les urgències economicosocials d’un país que requereix un Govern que governi i que ho faci amb fermesa, reprenc la meva proposta de recorregut pels molins i vapors del riu Ripoll al seu pas pel terme sabadellenc. Ho faig situant-me a l’indret on s’havia aixecat el Vapor Buxó (veure dia 23 de març) que davant seu, a l’altra banda del riu, havia de veure com naixia una altra indústria tintorera avui encara activa, que com ell va patir destrosses importants arran la riuada de 1962, però que a diferència d’ell se’n refaria. A esquerra i uns metres més avall, s’alça un turó que domina la confluència dels rius Tort i Ripoll al cim del qual es poden identificar els vestigis del que havia estat el Castell d’Arraona, esmentat l’any 961 i enderrocat a mitjans del segle XVI. Segons s’explica, el castell (de construcció senzilla) es bastí sobre les restes del què havia estat un poblat iber a partir del qual tot indica que es va gestar-se el topònim Arraona. S’explica que van ser els senyors del Castell d’Arraona els que van promoure el mercat de Sabadell (nucli originari de la llavors vila que donà pas a la ciutat actual) als entorns de l’església de Sant Salvador indret on avui s’aixeca l’arxiprestal Sant Félix. Si seguim aigües avall, just quan travessem el riu per la passera, ens trobarem davant les restes del catalogat Molí de Torrella, un dels més antics, grans i emblemàtics de tot el riu Ripoll i del que se’n té notícia des del segle X. Malgrat ser un edifici protegit de propietat municipal, avui es troba en un estat de deteriorament lamentable. Des de la passera, a dreta, podrem veure la Caseta de les Aigües des de la qual es bombava l’aigua dels aqüífers del riu a la Torre de l’Aigua abans de ser repartida per la ciutat.

  • Dissabte 27 de març de 2021

Just quan a Sabadell s’ha obert el debat de com dotar de continguts a la capitalitat de la Cultura Catalana 2024 a la que s’ha fet mereixedora, arriba la notícia de la dissolució del Cor Lieder Càmera que es produirà quan acabi la temporada 2021-2022. Darrera aquesta difícil decisió adoptada pels cantaires, raons absolutament comprensibles –que el projecte mixt amateur-professional pel qual aposten no els és sostenible des del punt de vista econòmic; la manca de relleus en un grup humà, cohesionat i compromès que disposa d’una personalitat artística ben determinada i que a causa de les sortides professionals dels cantaires els costa nodrir-lo—  així com la constatació que Catalunya i Sabadell perdran un gran conjunt coral construït al llarg de 32 anys de treball tenaç i audaç. L’única part positiva de la desaparició del cor, és que Lieder Càmera com a entitat continuarà sota la direcció de Josep Vila i Casañas, fundador i actual director, a qui correspondrà la responsabilitat de vetllar pel llegat i decidir-ne la seva gestió. Tindrem temps de fer-ho al llarg de la que serà la darrera temporada del cor, però ja des d’ara cal donar les gràcies als seus components i direcció per la molta feina feta i pels concerts amb els quals ens han delectat al llarg de les tres dècades llargues de la seva i de la nostra història. Per a mi ¾i segur que per a molts més¾ el Lieder Càmera forma i formarà part de la banda musical de les nostres vides. Pensava en el cor sabadellenc i en les gratificants vetllades musicals que ens han ofert mentre em preguntava com podia ser que ahir, al Parlament de Catalunya, davant els problemes urgents que pateix el país, JxCat adduís que “no hi havia presa” per evitar investir a Pere Aragonès com a nou president legítim de Catalunya i que una vegada, elegit –sigui ell o un altre–, només a ell correspon la responsabilitat de liderar políticament el país sense que la seva actuació i la del seu Govern pugui veure’s condicionada i supeditada a cap més altra control que el que emana del mateix Parlament que l’ha elegit i de les lleis que el regulen.

  • Diumenge 28 de març de 2021

Diumenge de Rams, porta de la Setmana Santa, que presenta uns indicadors pandèmics que apunten cap a una quarta onada vírica. A causa del canvi d’hora –encara que m’he llevat més d’hora que mai— el rellotge em fa saber, però, que ho he fet una mica més tard. Serà qüestió d’anar-me fent a l’horari estiuenc i ressituar les meves rutines diàries, d’entre les quals en sobresurt la de les passejades matineres. Empès per la brillant lluna plena que domina la nit i atesa la proximitat de l’albada, he decidit canviar els meus propòsits inicials i arribar-me fins els plans de Can Ustrell i, des d’allà, assistir al naixement del dia. Creieu-me que ha valgut la pena! La vista 360 graus que s’obria sobre la ciutat –amb la serralada del litoral al darrera, el Montnegre-Corredor, el Montseny, els Cingles del Bertí, El Farell, el Puig de la Creu, Sant Llorenç i Montserrat–, acompanyada per l’ocàs de la lluna i el despertar del sol, han obrat la meravella. Entendreu que en un moment màgic com aquest, el pensament voli i la reflexió aflori. Més després d’escoltar els primers informatius del dia que ens continuen parlant d’un carreró estret i costerut pel qual transita des de fa temps la política (la d’aquí i també la d’allà), del que no se’n acaba de veure el final; carreró flanquejat per actituds indomables i interessades que a enlloc no condueixen i que només contribueixen a enquistar els problemes polítics, però sobretot els economicosocials que se’n deriven. Ho veiem a Madrid, on el Govern de l’Estat viu condicionat ara, per les eleccions al parlament de la Comunitat madrilenya. Ho constatem a Catalunya en les negociacions entre els partits independentistes que encallen el camí d’investir president i conformar Govern. Els fets són tossuts i evidencien que la Catalunya d’avui no es pot construir donant l’esquena a l’independentisme de la mateixa manera que tampoc no es pot fer girant la cara als que no ho són. I aquest és el repte i aquesta la responsabilitat principal a la qual haurà de fer front el nou president de la Generalitat (que en cap cas pot estar supeditat als interessos de Waterloo), i a la que Madrid no pot fer cas omís per més temps. Cal dialogar! Cal dialogar sense més dilacions. Allà…!, però també aquí!

  • Dilluns 29 de març de 2021

Continuo avui la ruta iniciada fa uns dies pels molins i patrimoni industrial del Ripoll. Ho faig des de sota mateix del pont de La Salut construït per Josep Antoni Obrador Poch el 1864, segons projecte de l’enginyer Elzeari Boix. Des de la finalització de la seva construcció el 1865, la superfície de circulació del pont ha estat ampliada en dues ocasions. A destacar que dels tres ponts que en el terme de Sabadell hi havia el 1962 per creuar el Ripoll en vehicle, només el de La Salut va suportar sense patir danys de cap mena l’envestida de la riuada. Uns metres més avall, a dreta, s’aixeca el Vapor de Ca la Daniela bastit el 1856 en l’indret conegut com el sot d’en Crous. En els seus inicis el vapor es dedicà al rentatge, preparació i filatura d’estampat. L’origen del topònim que llueix és desconegut, encara que sembla que té a veure amb el d’una antiga masia de la qual no se’n té constància documental. Amb el pas dels anys s’afegiren cossos al central que a partir de la primera empresa que l’ocupà (Manuel Montllor i Companyia) n’ha acollit a d’altres, tals com Enric Turull i Companyia, Jenny Turull, SA, Fábrica de Hilados i Fil Gènesi, S. A. El vapor havia de patir quatre incendis dels que sempre se n’ha refet. El darrer, l’any 1996, va aconsellar abordar una rehabilitació integral de la factoria que, el 2000, va merèixer una distinció de la Cambra de Comerç de Sabadell (Premi Cambra d’Urbanisme i Transport) per la “rehabilitació modèlica del vapor” i per “respectar la seva configuració històrica i contribuir a l’embelliment de l’entorn de la ciutat”. Avui, des de Ca la Daniela es continua desplegant activitat industrial.

  • Dimarts 30 de març de 2021

Per la ruta que proposo avui parteixo del Vapor de Ca la Daniela i segueixo aigües avall fins que a uns metres més endavant podem identificar, també a dreta, les restes del que fou el Molí Xic, que havia estat fariner en època medieval i paperer i draper en època moderna per acabar hostatjant indústries tèxtils, sobretot de tints i acabats, des de finals del segle XI i fins la segona meitat del segle XX, indústries que popularment eren conegudes com a Ca l’Espetega i Ca l’Espantananos sense que n’hagi pogut esbrinar les causes. Fins fa uns anys encara s’hi podien veure dues cambres amb coberta de volta que contenien els mecanismes de l’antic molí a dins i es diu que també, la roda hidràulica que servia per moure’l. El cos principal de l’estructura del molí que encara podem veure, amb els pisos i grans finestres, es deu a l’ús paperer que va tenir abans de ser reconvertit en draper i tèxtil i que, pel seu funcionament inicial, es valia de l’aigua de la sèquia Monar (de la qual en parlaré un altre dia) que passa per sota mateix de l’edifici fins sortir a cel obert per discórrer entre els horts de l’Horta Major o Horta Vella, camí del molí d’en Fontanet –el primer de caràcter draper que hi va haver a Sabadell–, documentat l’any 1241 com a molí Via i, després, com a molí d’en Pere d’Om, molí Cremat i Molí d’en Nuell, fins que en el segle XVII pren l’actual topònim de Molí d’en Fontanet. El visitant pot identificar-ne la seva ubicació precisa per la xemeneia que de les naus fabrils al peu de la Cobertera que s’aixequen davant mateix del Vapor dels Nois Buxons, en sobresurt; un vapor, aquest darrer, construït a finals del segle XIX –d’acord amb el projecte elaborat per l’arquitecte Josep Renom— i que  deu el seu curiós nom al fet que fou bastit per encàrrec dels germans Buxó (Jaume, Joaquim, Joan i Francesc), fills de l’industrial tintorer i llavors alcalde de Sabadell Josep Buxó i Valls, per ser destinat a fàbrica de rentadors de llana. Del primer projecte constructiu se’n conserven la torre cilíndrica de la façana sud, així com les oficines i el pati. En un altre ordre de coses menys prosaiques, avui, al Parlament de Catalunya, es visualitzarà de nou el desencontre existent entre ERC i JxCat en forma d’una segona fallida investidura de Pere Aragonès com a president de la Generalitat de Catalunya. Es fa molt difícil d’entendre la manca de responsabilitat política al veure com en uns moments en els que la ciutadania està esgotada per la pandèmia, empobrida per la crisi, tot estigui supeditat a l’assoliment d’un acord quant al paper a jugar d’una entitat privada –el Consell per la República—, més que no pas a un programa de Govern que, segons assegurava avui mateix Albert Batet, encara no han entrat en discutir.

  • Dimecres 31 de març de 2021

El fracàs de la majoria independentista al Parlament de Catalunya, incapaç ahir d’investir el candidat Pere Aragonès com a nou president de la Generalitat, situa –o hauria de situar– a ERC davant la disjuntiva de continuar pel camí actual o d’activar l’altra majoria –la d’esquerres– que compta amb un nombre d’escons que supera la majoria absoluta. El país no pot continuar al paire d’un JuntsxCat que encara no ha paït la derrota electoral davant socialistes i republicans i menys encara córrer el risc que el futur Govern acabi essent una mena de vicaria de Waterloo. Els problemes que tenim davant reclamen actuacions urgents que a hores d’ara “ni es veuen ni s’esperen”. En tot això pensava quan en el meu camí de descoberta dels molins i vapors del Ripoll, des del Molí d’en Fontanet he seguit aigües avall uns cinc-cents metres fins que he passat per sota del pont del camí a Torre Romeu i m’he situat davant mateix de l’indret on s’aixecava el molí paperer de les Tres Creus (documentat el segle XI) que deu el seu nom a les creus de terme que hi havia al final de l’actual carrer de les Tres Creus, un topònim que alhora s’havia de fer extensiu al torrent, al molí i al camí que hi conduïa. Del molí primerenc –que era conegut com de la Trilla– només se’n poden  identificar les restes de la sèquia que hi portava l’aigua. Davant mateix en queda un dels tres ponts penjats que permetien el pas de vianants d’una banda a l’altra del riu –dels que en queden drets aquest i el de Torre Romeu, mentre que de l’Amat fa temps que va desaparèixer– que em situa davant de Cal Grau o Fàbrica Grau, una indústria tèxtil puntera que el 2009 va traslladar la seva activitat a Castellar del Vallès. Del conjunt, avui sense activitat, en destaca l’esvelta i ben treballada xemeneia octogonal de maó, obra de l’enginyer Francesc Izard; una xemeneia que, alhora, és la més alta de Sabadell amb 54 i escaig metres. En ocasió de la riuada de 1962, aquesta indústria va patir danys estructurals i de maquinària importants dels que se’n va refer.

(Si voleu continuar amb la lectura d’aquest diari cliqueu aquí).