La presència de la dona en la política continua essent un bé massa rar. Almenys pel que fa a les nostres latituds ja que en d’altres, com és el cas dels països nòrdics i molt especialment a Noruega, la presència de la dona en tasques de govern no ha estat mai una excepció. Qüestions d’ordre històric i cultural no han ajudat gens ni mica fins ara i aquí, a la participació activa de la dóna en l’àmbit de la política, entesa aquesta tant en el sentit més ampli del concepte -manera de conduir un assumpte amb la finalitat d’aconseguir el fi desitjat- com en la seva accepció que té a veure amb la tasca de govern directa d’ens i d’institucions representatives dels ciutadans. Sembla, però, que aquesta situació comença a  canviar i que, encara que lentament, la dona es va incorporant, més per mèrits propis que no pas per cessió d’un hipotètic terreny reservat fins ara als homes, en els afers polítics. Bona prova, encara que insuficient, la trobem en l’augment de la presència de dones en el govern de les Illes Baleasr i, d’una manera anecdòtica, en les ja famoses quotes dels partits polítics.

Ens haurem d’anar acostumant a la presència de dones en la política si més no com a conseqüència d’un estricte acte de justícia democràtica i de lògica representació de les ciutadanes que, en igualtat de condicions que els ciutadans, tenen dret a veure defensats els seus punts de vista i les seves sensibilitats. Si acceptem que la societat és un conjunt de persones, format per dones i homes, no és lògic que una part d’aquest col·lectiu, només per la seva condició de sexe, trobi més dificultats a l’hora d’accedir a la vida política.

Però que ningú no s’equivoqui. No es tracta de defensar quotes de cap mena, que sovint no tenen massa sentit i que es poden convertir, com ja ha passat, en pura anècdota. Més aviat es tracta de fer possible que la igualtat dona-home arribi també en l’àmbit de la política. De  la mateixa manera que la presència de la dona va adquirint importància en la societat. I això fins que vingui aquell dia en què solament siguin els coneixements i les capacitats de les persones, les que decideixin sobre quina és més capaç d’ostentar la representació que en cada moment se li pugui delegar o de gestionar qualsevol nivell de poder entès, també en aquest cas, en el sentit més ampli del concepte. En definitiva, no es tracta de reglamentar res. Més aviat es tracta de fer normal allò que no ho ha estat mai.

Publicat a El Periòdic de Catalunya, el 27 d’octubre de 1999