Els temps que corren no són massa propicis pel català. L’ofensiva desencadenada pel PP contra la proposta de nou Estatut de Catalunya i contra el català, ha acabat contaminant també les aigües del què fins ara podia definir-se com de coexistència entre els dos idiomes oficials a Catalunya, tot i que en la pràctica, un en sigui el dominant i aquest no és precisament el català. I és que es miri com es miri, l’idioma dominant a Catalunya continua essent el castellà. Si més no perquè el nombre de mitjans de comunicació de parla castellana que es poden llegir, sentir i veure a Catalunya, superen amb escreix als de parla castellana. També pel què fa al cinema, hi ha un clar domini de les pel•lícules parlades en castellà per damunt de les que ho són en català. I encara, en la producció editorial, els títols editats en castellà superen a bastament als de català.

En aquest context sorprèn que Mariano Rajoy digui el què diu en relació a la situació del castellà a Catalunya, establint perilloses comparacions entre com es trobava el català durant el franquisme i com es troba ara el castellà a Catalunya. Sorprèn que el PP faci anuncis a Andalusia que, cal dir-ho sense ambages, fomenten la catalanofòbia. Les persones que coneixen Catalunya, que viuen entre nosaltres o que hi han viscut, saben perfectament que a Catalunya no es discrimina a ningú per raó de l’idioma que utilitza de manera preferent. I saben perfectament que a Catalunya, si hi ha una llengua que no gaudeix del mateix estatus el de la seva germana en la coficialitat, és el català.

Ens trobem entrampats, des de fa temps, en un “embolica que fa fort” que dóna pas a una demagògia sense sentit (si és que la demagògia mai té algun sentit). D’aquesta manera, per exemple, cal recordar que la política d’immersió del català que es practica Catalunya, és exactament la mateixa que s’aplica a Galícia amb el gallec; política que –casualment– va promoure el govern que liderava don Manuel Fraga Iribarne. I allò que a Galícia no sembla per ningú que sigui “pecat”, a Catalunya esdevé per alguns, un “pecat mortal”.

Ateses, doncs, com estan les coses, aquell vell clam de què el “català és cosa de tots” continua essent plenament vigent. Totes i tots ens hem d’esforçar-nos en fer possible que el català –un idioma que a Catalunya és patrimoni de 7 milions de persones– gaudeixi de les mateixes condicions, com a mínim, que el castellà. I això en benefici del conjunt de les persones que viuen i treballen a Catalunya que tenen el dret i el deure de conèixer ambdues  llengues i a usar-les sense problemes de cap mena. Sempre s’ha dit que el bilingüisme és una bona base a l’hora d’aprendre altres idiomes. Si això és així, renunciar a conèixer i parlar una de les dues llengües que són oficials a Catalunya és renunciar a una part important del nostre patrimoni cultural.

En aquest complex panorama en el qual ens movem i en el que algú ens ha instal•lat de manera interessada, encara es produeixen algunes bones notícies que, en condicions normals, no tindrien més importància. Em refereixo a què fa pocs dies s’ha presentat el tercer diccionari de la col•lecció “Ciència i Tecnologia” que promou el Grup Enciclopèdia Catalana. Es tracta, en aquesta ocasió, del diccionari de l’Enginyeria Civil que ha de facilitar la normalització de la llengua en aquest àmbit del coneixement. L’esforç realitzat per una cinquantena de professors de la UPC, liderats per Joan Ramon Casas, així com l’entesa establerta amb Termcat i Enciclopèdia Catalana, ha fet possible aquesta nova petita joia. Sens dubte aquesta és una manera més de contribuir al reforçament de la nostra llengua, en aquest cas a través de la normalització del llenguatge tècnic d’ús en l’enginyeria civil. L’enhorabona als que ho han fet possible. I és que avui, com escrivia més amunt, el català continua essent cosa de tots els que vivim i treballem a Catalunya.

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de febrer de 2006