Qualsevol observador, aliè a la realitat vallesana, podria concloure -si es limités a fer l’estricte seguiment de les desavinences que afloren entre les cocapitals del Vallès Occidental i que es reflexen a través dels mitjans de comunicació-, que en els consistoris de Terrassa i de Sabadell hi dominen colors polítics diferents. Certament, els contenciosos i els posicionaments entorn el territori i les infrastructures, augmenten dia rere dia. D’aquesta manera, les úniques actuals coincidències entre sabadellencs i terrassencs, rauen, paradoxalment, en les preferències polítiques dels ciutadans i, si se’m permet la digressió, en la qualitat de la campanya que els equips titulars de futbol de Sabadell i de Terrassa estant protagonitzant a la Segona Divisió B.

Quelcom no marxa bé del tot, quan terrassencs i sabadellencs no coincideixen  pràcticament en res. Ni pel que fa a unes sortides d’autopista. Ni sobre l’oportunitat o no  d’instal·lacions esportives d’alt estanding. Ni entorn el quart cinturó. Ni tampoc en el millor emplaçament de l’estació del tren d’alta velocitat que podria donar-se al seu pas pel Vallès Occidental.

Ben mirat, però, no són els desacords en ells mateixos la vessant més preocupant de la situació. Més aviat ho és la constatació de què dues ciutats del pes i de la rellevància de Terrassa i Sabadell, segueixen entestades en viure d’esquena l’una de l’altra. Talment com si el diàleg els estigués prohibit. Un diàleg que, cas d’existir, solament beneficis els acabaria reportant.

Publicat a El 9 Nou, el 23 de març de 2000