No fa massa dies que, en les pàgines d’aquest mateix diari, el Cap de govern d’Andorra, Marc Forné, declarava que “la muntanya és per al turisme, no per al contraban”. Amb aquesta contundent afirmació, Marc Forné, deixava ben clar que els temps fàcils del contraban estaven tocant a la seva fi i que cada vegada seria més arriscat practicar aquest negoci amb impunitat. Perquè si Andorra vol gaudir –o millor tenir accés– dels avantatges de trobar-se situada al bell mig de la Unió Europea, sense ser-ne soci, i disfrutar de l’ajut i del suport comunitari amb el qual contribuir al desenvolupament del país dels Pirineus, el Govern no té cap més remei que el de perseguir les activitats que són tipificades com a delicte en l’àmbit dels països comunitaris. I, alhora –com ja ha començat a fer–, modernitzar les estructures econòmiques i de serveis, renovant-les i posant-les al dia, augmentant la qualitat de l’oferta dels recursos dels quals es disposa. Si Andorra no fa l’esforç de barrar les portes al negoci del contraban, les bones intencions de l’actual govern de res, o de ben poc, serviran. Perquè de res no serviria apostar per la modernització si, al seu torn, no és capaç d’acabar amb el tòpic de què Andorra és terra de negocis fàcils per als contrabandistes.
Cert és, com també afirmava Marc Forné en l’entrevista de fa uns dies, que de contrabandistes no només n’hi ha a Andorra. Que també n’hi ha afincats en territoris veïns. Això no obstant no pot oblidar-se, però, que si hi ha contrabandistes és perquè hi ha matèria amb la qual poder negociar i aquesta matèria base del contraban, com ho és el tabac, es troba a Andorra. Perquè es vulgui com es vulgui, el tabac continua sent objecte obscur de l’interès preferent dels que han fet del contraban una professió.
No ho té fàcil el Govern andorrà per acabar amb un negoci que funciona des de fa molt de temps i en el qual es fonamenten no pocs interessos i, fins i tot, algunes economies andorranes. Però si el Govern no actua amb diligència corre el risc de deixar Andorra aïllada en un món cada vegada més globalitzat. I no només això. Podria acabar passant que Andorra esdevingués allò que no hauria de ser mai: un país en el qual es poden moure amb una certa comoditat, aquells que no estan disposats a respectar les normes de joc per les quals es regeixen els seus respectius països d’origen. I aquesta és una via que no convé ni a Andorra ni tampoc als andorrans.
Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 13 de febrer de 1998
Comentaris recents