En aquests meus comentaris setmanals m’he referit en ocasions a la visió de país que Pasqual Maragall propugnava sobretot en la seva etapa d’alcalde de Barcelona; visió que això no obstant no abandonà quan va ostentar la presidència de la Generalitat de Catalunya. Per aquestes i altres raons Maragall va ser vilipendiat des de les files contràries al seu pensament polític, però també des del que llavors era el seu partit, el PSC. Va ser precisament en l’etapa d’alcalde de Barcelona que per la visió d’estadista que Maragall projectava arreu en ocasió de la preparació dels Jocs Olímpics, i pels molts recels que el seu tarannà i protagonisme polític despertava a l’altra banda de la plaça de Sant Jaume, quan algú va escriure que mentre Pasqual Maragall feia i exercia de president de Barcelona, Jordi Pujol actuava d’alcalde de Catalunya. Aquesta descripció irònica del repartiment del protagonisme polític d’aquells dies de glòria, no amagava de fet un rerefons indiscutible: Pasqual Maragall ambicionava projectar Barcelona com a punta de llança d’un país modern, d’una societat avançada, i d’una ciutat-capital preparada per liderar l’empenta d’una àmplia i potent regió del sud d’Europa que s’havia de coordinar a través de la xarxa transfronterera de ciutats anomenada C-6, formada per Tolosa de Llenguadoc, Montpellier, Saragossa, València, Palma de Mallorca i Barcelona. Per Maragall Europa era, i continua essent el nord. I no només el nord metafòric. A Europa i a projectes transfronterers Maragall dedicava una part important del seu temps, convençut que l’Europa de les ciutats i de les regions seria la peça clau per tancar el puzle de la Unió, i per dissoldre les fronteres mentals que els governs dels Estats de la Unió es negaven a derruir arran l’allau de canvis que els venien damunt, i de la pèrdua de poders que tradicionalment els havien estat reservats, tals com el control de les fronteres, l’emissió de moneda, i la defensa del territori.
L’actitud política de fer i d’actuar de Maragall incomodava als seus opositors polítics, incapaços com eren d’entendre l’abast i la transcendència del seu pensament. Però també incomodava als crítics que des de les files del PSC veien en Maragall al militant díscol que ‘passava’ de consignes de partit. No s’adonaven que es trobaven davant un líder en el qual calia confiar. Als uns i als altres el unia el seu sentiment contrari a que Maragall els superés al disposar d’aquella mirada política de llarga distància que volava per damunt dels curts terminis imposats pel la contesa electoral de torn.
El dilluns 16 de desembre, feia just 10 anys de l’estrena del govern progressista i catalanista que presidiria Maragall, resultat de l’acord establert entre ERC, ICV-EUiA, i el PSC, conegut com el Pacte del Tinell. El temps i els historiadors explicaran què va succeir perquè aquell govern de progrés acabés trobant tantes pedres en el seu camí. Segur, però, que una de les principals contres que el govern que encapçalava Pasqual Maragall patia, venia de la imposició que cadascuna de les formacions polítiques signants del Pacte exerciren per assegurar-se les teòriques quotes de poder en el govern que els corresponien, i per designar les persones que assumirien càrrecs d’acord amb aquestes quotes. D’aquesta tessitura Maragall quedà amb les mans lligades per nomenar l’equip de persones que pensava podien servir millor els interessos de Catalunya. El placatge que les tres forces polítiques exerciren sobre el govern en qüestionaren la seva autonomia i durabilitat. En aquest context el govern de Maragall no es trobava en les millors condicions per defensar, com ho havia fet des de l’alcaldia, el seu projecte de país en una Europa en la que les ciutats i les regions havien de jugar un paper cabdal.
Deu anys després, ben poques referències al govern progressista i catalanista de Maragall hem vist en els mitjans de comunicació, i hem sentit en els discursos dels partits que el varen protagonitzar… La nostra memòria és curta…, i injusta…, i sovint volgudament oblidosa.
Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de desembre de 2013
Segurament seré un dels que la memòria ens és molt efímera, però lamento dir que no vaig percebre cap tipus de lideratge, de ben segur que no devia estar receptiu.
Bon Nadal i millor any si ens deixen, a tots.
Marià Brunet
Per a mi Maragall ha estat el millor!! La seva mirada que projectava més enllà de tot, li va crear nombrosos detractors i malauradament el van fer callar!! La malaltia li ha passat factura.
Catalunya no sap reconèixer els qui realment valen, tot al contrari els trilla i els destrueix!!
Quina llàstima !!!
Montse Bayó
Molt interessant el teu blog, però molt en especial aquest tema.
Quan hi ha un altaveu constant sobre la figura de Jordi Pujol i les seves heroicitats, resulta molt frapant que Pasqual Maragall i el seu llegat sigui objecte d’un silenci estrident.
Endavant!
Al llegir el teu article, Joan, he sentit un calfred, allò que solem dir…”tinc pell de gallina”. He retornat uns anys enrera i he vist clar això que dius: tenim memòria curta. Algunes persones no són considerades com es mereixen. Una d’elles en Pasqual, crec que és i serà una gran persona, un gran polític… per recordar, no per oblidar.
La malaltia l’ha acabat d’apartar, però alguns/es el valorem.
Gràcies pel teu escrit!
Isabel O.
Ja va bé que ho recordis quin era el pensament polític del president Maragall. Es clar que temo que alguns faran de manera per continuar mirant cap a una altra banda…
Pasqual Maragall va trobar moltes pedres en el camí. Però les pedres de fora les esperes i comptes en poder-les esquivar. Ai, amic, en canvi, les pedres de dins! Aquestes sí que fan mal. Aquestes sí que et deixen sense forces per poder-les evitar! Com pot avançar la barca si els col·legues de viatge remen en sentit contrari? Això va acabar amb en Maragall. I després la malaltia.
Crec que el millor reconeixement a la seva figura la va fer el programa “Polònia”. Perquè a la classe política se li queia la cara de vergonya per haver-lo marginat, sabent que era millor que tots plegats.
Després faran cua en el seu enterrament per sortir a la foto i apareixeran els trobadors cantant les seves excel·lències.
Hola Joan,
Et felicito per recordar l’efemèride i l’aniversari d’un treball fet amb il·lusió i fruit de molt esforç.
Ara tot sembla prou difícil.
Tens molta raó Joan. Et felicito per fer-nos-en memoria. Crec de l’etapa més trista i decebadora del PSC al veure com el varen tractar. Jo recordo llegir els diaris i pensar que no podia ser que passes això. Ell sembla va tornar el carnet i jo ja mai més he sentit el PSC, com el meu partit. Ei! sóc socialista si, això ho seré sempre. Però noi, ha canviat tot molt i ja no reconec aquest partit. Una abraçada i gràcies.
Defineixes molt bé a Pasqual Maragall, dintre del món de la política, és un dels pocs que es mereixen amb escreix el qualificatiu de “gran persona”.
Malauradament, fins el present, no hi ha hagut continuïtat. Per poder portar un país a bon port, fa falta molta ma esquerra i saviesa, no és fàcil, com tampoc té res de fàcil poder tirar les regnes d’un cavall desbocat, com passa ara a la nostra terra, amb l’agravant de que, a més a més, qui ho ha de fer, per ajut, rep coces d’altres que es va trobant pel camí.