Unes recents declaracions del president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, i una compareixença del conseller en Cap, Josep Ma. Bargalló, en una conferència de premsa per ell convocada a Catalunya Ràdio, ha tornat a dispar el debat entorn els mitjans de titularitat pública, la seva independència i la seva neutralitat en relació als poders públics. Com sempre passa, però, el debat s’ha centrat més en l’espectacle mediàtic de declaracions i contradeclaracions que no pas en les qüestions de fons que cal abordar sense més dilacions.

Sigui com sigui, bo ha de ser ressaltar que l’actual cojuntura política que es dóna a Catalunya i a l’Estat, hauria de permetre aplicar-se i aprovar una vella assignatura que venim portant penjada des dels començaments de l’etapa democràtica, fa més de 25 anys. Des de Catalunya, de manera consequent amb els “Pactes del Tinell” que varen donar pas al govern catalanista i d’esquerres que actualment tenim, hi ha la voluntat política d’avançar cap a una clarificació de l’actual complex panorama mediàtic. La promesa, des del govern, Llei de l’Audiovisual de Catalunya i el seu posterior desenvolupament, en serien uns primers passos. Però no n’hi hauria ja que es tracta d’un pas necessari encara que no suficient. Això no obstant, si tenim en compte, d’una banda, el procés d’autoregulació promogut a Catalunya des del Col•legi de Periodistes (del qual el Codi Deontològic, el Consell de la Informació de Catalunya i l’Estatut-marc dels Consells de Redacció, en són alguns dels seus exponents més rellevants) i, de l’altra, la voluntat que des d’aquesta organització col•legial es té de continuar apostant en aquesta direcció, el futur es presenta, com a mínim, interessant. Autoregulació i regulació són dos conceptes que s’han de complementar de manera eficaç i eficient. I que ningú no vegi en aquest discurs una defensa corporativista de la professió. Tot plegat perquè autoregulació –des de la professió– i regulació –des de les cambres legislatives (estatal i autonòmica)–, tenen ple sentit no només per als periodistes sinó també per la defensa dels drets –individuals i col•lectius– que assisteixen als usuaris de la informació: la ciutadania.

D’aquí que tampoc no n’hi hagi prou amb què els periodistes i les instàncies polítiques facin els deures que els corresponen, en especial a l’hora de disposar d’uns mitjans de comunicació de titularitat pública de qualitat en els que la independència, professionalitat i servei públic n’esdevinguin el seu nord. Caldrà, a més, formar i fomentar l’esperit crític de la ciutadania envers els mitjans de comunicació (públics i privats) per tal que facin sentir la seva veu i, que tots plegats (administració, professionals i usuaris), treballem per a uns mitjans de comunicació més apropats a la realitat cívica i ciutadana i més allunyats dels interessos cojunturals i partidistes de cada moment. Als periodistes, als mitjans de comunicació cal exigir-los qualitat, coherència i servei a la ciutadania. Als polítics que avantposin la condició de servei dels mitjans de comunicació (especialment els públics que paguem entre tots) als interessos dels governs de torn (locals, nacional o estatal). Al seu torn, a la ciutadania cal demanar-li que exerceixi els drets que li corresponen com a usuaris de la informació.

El camí a recórrer és encara llarg. En qualsevol cas s’ha de recórrer sense més dilacions malgrat les anades i les vingudes que en ocasions es produeixen i insistir en què correspon als governs de Catalunya i de l’Estat fer possible un canvi radical en la concepció dels mitjans de comunicació públics i animar a la ciutadania a exercir els seus drets. Ens hi va molt a tots plegats, polítics, periodistes i ciutadania.

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de junliol de 2004