Eren prop de les 4 de la tarda d’un dia tancat, gris i plujós de començaments de desembre de l’any 1990. Érem a casa del meu pare celebrant el seu sant. De música de fons, l’Imagine de John Lennon que feia just aquell mateix dia 10 anys havia estat assassinat a Nova York. De sobte, les parets de l’estança van veure’s sacsejades. Immediatament el so, sord i sec, que delata una explosió. Què havia passat? Després d’uns instants de silenci i d’intercanvi de mirades interrogatives entre nosaltres, sortirem a la terrassa. No massa lluny, una columna de fum, negre i dens, s’aixecava pel darrera d’uns edificis propers. ETA acabava d’explosionar un cotxe bomba al pas d’una unitat de la Policia Nacional que es dirigia a l’Estadi de la Nova Creu Alta per a prestar servei en ocasió del partit de futbol que a les 5 de la tarda havien de jugar el Sabadell i el Málaga. Amb l’atemptat, la banda terrorista basca, sumava 6 víctimes innocents més en la seva inútil escalada de violència. Sis víctimes que engruixirien la tràgica llista de 843 morts que ETA ha fet al llarg dels 43 anys que van des de la seva creació fins l’anunci, avui fa una setmana, del final de la seva activitat terrorista.
Quan el parany mortal va ser detonat a la cantonada dels carrers Josep Aparici i de Ribot i Serra, feia tres anys i mig d’un altre atemptat. El primer que ETA havia fet a Catalunya al col•locar un cotxe bomba al pàrquing de l’Hipercor de la barcelonina Meridiana. Darrera d’ambdós atemptats, una mateixa autoria: l’escamot Barcelona que un any més tard ens faria viure encara un altre dia tràgic a l’atemptar contra la caserna de la Guardia Civil a Vic.
En aquests tràgics fets pensava fa una setmana mirant la televisió just quan tres membres encaputxats de la banda anunciaven el cessament de l’activitat terrorista d’ETA. Malgrat que l’anunci no comportava ni el lliurament d’armes ni tampoc la dissolució definitiva de la banda, la declaració que estava escoltant era la notícia tan llargament esperada. Encara més després de la pressió que sobre la banda s’estava fent a França i a Espanya i de la que se’n havien derivat nombroses detencions. Aquesta circumstància, juntament amb el descrèdit en què la banda havia anat caient, segur que ha estat un element determinant a l’hora que ETA es veiés obligada, de facto, a reconèixer la seva debilitat després d’anys d’irracionalitat, de violència que perseguia fer prevaler la força de les armes per damunt de la sensatesa de les paraules. I és que ETA, des que aquest país va decidir viure en democràcia ara fa més de trenta anys, havia perdut qualsevol possible sentit que hagués tingut.
Des de fa una setmana som una mica més lliures que no pas havíem estat mentre ETA matava. Especialment la ciutadania del País Basc que deixa d’haver de patir el jou de la por, del terror. Mai no podrem oblidar el dany que ETA ha fet. Però que això sigui així no és excusa per tal que a partir d’ara, sense pistoles, sense bombes, sense amenaces damunt la taula, posem la mirada cap el futur, i sense retrets, ens disposem a escriure una nova pàgina en la nostra trajectòria democràtica. Una pàgina que cal encetar amb la voluntat de parlar de tot el què calgui, amb ple respecte a les normes que regeixen l’Estat social de dret. Poder parlar de tot sense perjudicis ni ambages, convençuts de que des del respecte, des del debat de les idees i des de la voluntat popular lliurament manifestada, podrem imaginar i definir el camí que ara toca seguir. El 20 de novembre tenim ocasió de començar a definir-nos. El govern que en resulti de les urnes tindrà davant seu, i d’entre d’altres, la responsabilitat de gestionar la fi definitiva d’ETA, però també la responsabilitat de respectar el dret inalienable dels pobles a poder decidir democràticament el seu futur.
Publicat a Diari de Sabadell, el 28 d’octubre de 2011
Durant anys van existir un poders “fàctics” que eren els militars i, de fet, van tuletar, per exemple, la redacció de la Consititució. Molt més greu que els militars ha estat ETA, que ha condicionat més de 30 anys de democràcia.
Coincideixo totalment amb tu, Joan. Sempre he pensat que la lluita armada d’ETA era, a més de criminal, errònia perquè acabava sent el pitjor obstacle per allò que ells deien defensar, l’autodeterminaci´lo del Pais Basc i jo diria que, a més, ha perjudicat molt a l’autodeterminació de Catalunya. No sé que hagués pensat jo de com fer front a la injustícia si m’hagués tocat viure en un altra època històrica, però sortosament hem viscut en aquest tombant entre els segles XX i XXI i, en aquest context, i sobretot després de Gandhi, Luther King, Bertrand Russell i altres, crec que la violència no solament és cruel i injusta sinó que està totalment contraindicada, i més en el món occidental. Ho pensava quan van matar Carrero Blanco i molt més ara, quan al llarg d’una absurda insistència ETA s’havia convertit en un malson. Estic content de poder esperar que aquest malson s’hagi acabat, i que ara puguem parlar seriosament d’autodeterminació.
Jo estic d’acord en que la violència només porta violència i que el resultat rarament és positiu. Per regla general els dos bàndols, siguin els que siguin, tenen pèrdues. M’alegra que ETA deixi de matar, si finalment ho fa, però pel que respecta al que faran els “gobiernos de España” sóc bastant pessimista en quan a que la seva resposta a la nova situació beneficií Catalunya o el País Basc d’una manera o altra. I més després de llegir les declaracions del “prohombre de la patria y la constitución” señor Peces Barba. Són caciquistes fins el moll de l’os.