El meu comentari em ve avui, com aquell qui diu, obligat per les circumstàncies. No pas perquè no cregui en la qüestió que el motiva, sinó per la feliç coincidència que la meva col·laboració vegi la llum la vigília del Dia d’Europa. En efecte, demà els ciutadans europeus celebrarem el dia de la nostra casa comuna. Enguany, a més, s’acompleixen quaranta anys des de la signatura del Tractat de Roma, el qual donà peu al procés de la Unió Europea. De la signatura del Tractat de Roma (Tractat de la Comunitat Econòmica Europea) -per sis països (República Federal Alemana, Bèlgica, França, Països Baixos, Itàlia i Luxemburg)- hem passat a l’actual Unió Europea que és formada per quinze socis. En el camí han quedat enrere els Tractat de la Unió i de Maastricht. Per endavant queden encara les sessions de cloenda de la Conferència Intergovernamental que haurà de col×locar les bases sobre les quals es bastirà el futur immediat de la Unió, amb el que això significa quan a l’urgent aprofundiment democràtic, a la necessària reforma institucional i a la futura i indefugible ampliació de la Unió.

Però perquè la Unió Europea sigui un camí de retorn impossible, cal que al costat de les polítiques comunitàries que es van aprovant, es crein i es dotin de forma suficient, els instruments per a executar-les. Les polítiques res no són sinó van acompanyades dels instruments que les fan passar dels compromisos escrits als fets. I aquest és un dels dèficits, una de les assignatures pendents, que encara té la Unió. Bo serà que aprofitem el Dia d’Europa i reflexionem sobre el nostre projecte comú i en relació al paper que la Unió Europea ha de jugar en aquest cada vegada més globalitzat món en el qual vivim.

Publicat a El 9 Nou, el 8 de maig de 1997