Europa

Dissabte passat, cert és que amb més pena que glòria, commemoràvem el Dia d’Europa. Un dia que, enguany, ens arribava just un mes abans que se celebrin unes noves eleccions a través de les quals renovarem els nostres representants al Parlament Europeu. En la pràctica, si no hagués estat per algunes referències esparses del Dia d’Europa en els mitjans de comunicació o per les banderetes blaves amb estrelles que lluïen els autobusos sabadellencs, la celebració ens hauria passat pràcticament desapercebuda. Qui sap si tot plegat és metàfora perfecta del què ens passa en relació a allò que hauria de ser la pàtria comuna dels ciutadans i ciutadanes dels 27 països membres que conformen la Unió Europea; és a dir un espai del que en formem part i que això no obstant ens sentim notablement distanciats. I ens ho mirem com vulguem, haurem de convenir que, ara com ara, sense Europa seríem ben poca cosa. Menys encara en temps de dificultats, en temps de crisis com els que estem vivint. Si no formessin part d’Europa de ben segur que els dies difícils pels quals estem transitem ho serien molt més encara. Fixem-nos amb el Regne Unit que malgrat ser un país que forma part de la Unió Europea, no es va voler integrar en l’anomenat espai euro. Les dificultats amb les quals els britànics s’enfronten aquests dies són superiors a les que patim els ciutadans que vivim en els estats que han fet de l’euro la seva moneda. D’aquesta manera, aquella lliure esterlina que tanta força tenia i que amb orgull els britànics defensaven, ha anat perdent de mica en mica la seva força fins a devaluar-se notablement en relació a l’euro amb totes les conseqüències que aquesta circumstància comporta. D’aquí també –i aquesta qüestió de la moneda n’és un simple exemple–, sense que sovint ni ens n’adonem, Europa juga un paper actiu en les nostres vides, en les nostres economies, en el nostre benestar com a ciutadans membres de la Unió. Potser ningú no es recorda com estàvem abans del 1986, quan les línees frontereres dels països europeus eren per a nosaltres autèntiques barreres de control i de distància. Llavors, cada país –formés part de la Comunitat Europea o no– tenia la seva moneda pròpia i les persones no podien treballar en un altre estat que no fos el seu si no disposaven del corresponent permís de treball i encara, cas de disposar-ne, les condicions laborals amb les quals les persones desplaçades es trobaven no eren les més desitjables.

Europa –la Unió Europea– és avui i malgrat tot una realitat inqüestionable i inqüestionada. Això no vol dir que no haguem de reconèixer que el centre de les decisions polítiques que ens afecten, Brussel•les, ens quedi sovint massa lluny conseqüència d’un cert dèficit democràtic en relació a les tasques i acords que s’adopten per part dels màxims òrgans de govern comunitaris, com ho són la Comissió europea i el parlament. I aquí és on rau el major problema que patim els europeus en forma de no suficient informació en relació a la Unió Europa i a les decisions que a Brussel•les es prenen a partir de la tasca que desenvolupen els parlamentaris i les parlamentàries que ens representen i que d’aquí uns dies haurem de tornar a elegir. Diuen els castellans que “la distancia es el olvido”. Per això si no treballem per augmentar els nivells de democràcia europea, si no treballem a favor d’una major transparència de les decisions que es prenen a Brussel•les, serà molt difícil que la ciutadania se senti implicada amb el projecte polític que la Unió Europea és ha de continuar essent.

Sovint ens trobem encara en què hi ha qui dubte de si amb Europa els nostres mals tenen remei. Però més que respondre a aquesta qüestió, el millor serà plantejar-ne una altra: ¿com estaríem avui si no formessin part d’Europa, especialment pel que fa al progrés econòmic i social i el benestar de la ciutadania? Si volem continuar progressant, ens hem de comprometre plenament en la construcció i en l’enfortiment de la Unió Europea. Solament així ens podrem sentir solidaris amb la idea d’aquella Europa en la que els nostres avantpassats polítics varen començar a imaginar i bastir l’any 1957 quan sis països (Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica, Luxemburg i Holanda) procedien a signar a Roma un Tractat que, d’una banda, tancava les portes a vells conflictes, i de l’altra, les obria a un mercat únic que al seu torn donaria pas a la vertebració de la Unió Europea que avui tenim. El 7 de juny tindrem l’oportunitat de posar de manifest, a despit dels dubtes que Europa ens genera, que creiem en la pàtria única dels països que han decidit fer de la bandera blava amb dotze estrelles símbol unívoc de la nostra voluntat de pertànyer a la gran família europea.

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 de maig de 2009