Mes d’agost peculiar el que estem vivint. Peculiar –per no escriure estrany- en molts ordres i més sentits. Veiem-ho. No és habitual, per exemple, que el mes d’agost ens sigui tan plujós i fresc com aquest any ens està resultant. Cert és que malgrat algunes persones agraïm aquesta ‘anormalitat’ agostina, d’altres, i amb tota justícia, troben a faltar que la canícula (“període d’unes quatre a sis setmanes que comprèn una part del juliol i una gran part de l’agost, durant el qual sol fer molta calor”, segons resa el Diccionari general de la Llengua catalana) es deixi de punyetes per fer honor al seu nom amb comportaments plenament caniculars. En contrast, mentre aquí ‘patim’ un agost atípic, no manquen punts del planeta en els quals la sequera és més greu que mai.

Tampoc és habitual que en un període curt de temps es produeixin els accidents i incidents aeris que s’han esdevingut darrerament per causes certament ben diverses. I això quan ningú no ha de dubtar que la seguretat aèria és cada dia que passa més elevada. Com tampoc és comú que en un mes qualsevol de l’any coincideixin desaparicions de personatges populars com les que s’han produït enguany; desaparicions que per la popularitat dels personatges tenen un impacte major sobre la ciutadania, i particular en les persones -que com és en el meu cas-, les havíem incorporat en la banda visual de les nostres vides. És el cas, per exemple, de la Lauren Bacall que a despit de la seva vàlua artística indubtable que es posava de relleu a Cayo largo, Com casar-se amb un milionari, o Assessinat a l’Orient Express, mai no podrem deixar d’associar a una altre figura mítica del cinema: Humphrey Bogart. Però sobretot és el cas també de Robin Williams que recordarem com a actor amb una gran multiplicitat de cares, i sobretot pels seus papers brillants a la Senyora Doubtfire, a Good Morning Vietnam, a El club dels poetes morts o a El Rei pescador. Bacall i Williams ens deixen en qualsevol cas un llegat cinematogràfic de primer ordre, i una empremta personal que ha de quedar fixada amb lletres d’or en la història de la filmografia.

Però per raó de proximitat i per la transcendència que el cas tindrà, el què possiblement sobresurt més d’aquest inestable agost són les conseqüències polítiques –però també ètiques- de la confessió que Jordi Pujol ens feia el divendres 25 de juliol, i que al marge de les consideracions interessades que es puguin i es vulguin fer, va posar de manifest el comportament hipòcrita de la societat catalana en el seu conjunt, a l’haver desviat durant tan de temps la mirada davant indicis clars de comportaments polítics pocs ètics (per utilitzar paraules suaus) que al seu torn posaven al descobert trames de mentides i de complicitats que d’una manera o d’una altra, per acció o per omissió, planaven -i possiblement encara planen-  damunt la vida política del país. Els casos Filesa i Palau de la Música Catalana, per citar només una de les primeres trames i una de les darreres, en serien uns bons exponents. Sigui com sigui, el cas Pujol no hauria d’impedir ara que el país continuï el seu camí que l’ha de portar a decidir quin és el futur que volem. Perquè una cosa són els comportaments personals o col·lectius no ajustats a bones pràctiques polítiques i a la corrupció en les seves més diverses formes, i l’altra el dret que assisteix a qualsevol col·lectivitat a poder-se expressar lliurament quant al seu futur. Clar també que sobre qui recau –o hauria de recaure-  la major responsabilitat que aquest objectiu pugui assolir-se són els partits polítics mateixos que massa sovint es mostren més preocupats per mantenir i/o augmentar les seves quotes de poder al preu que sigui, que no pas per escoltar i interpretar correctament les demandes que des de la societat els arriben.

Ho hem escrit en més ocasions: la política troba el seu ple sentit en la voluntat de poder servir a la ciutadania. No pas en servir-se de la ciutadania per mantenir poder i honors…