La ciutat s’ha buidat i, decidida i orgullosa, ens mostra la seva cara més amable i tranquil·la. Lluny de les presses de cada dia. Els racons i els carrerons de la ciutat esdevenen, quan l’agost s’ha fet un lloc entre nosaltres, espais gairebé idíl·lics en els quals és possible seguir el lent transcórrer de les hores. Per contra, les platges i les seves àrees d’influència mostren la seva imatge més desavinent. Almenys per aquells que busquen la pau i la tranquil·litat que, en teoria, hauria d’acompanyar els dies d’oci. Però les zones de platja, especialment durant l’agost, són espais escassament amable per als amants del descans. Per allò de les concentracions humanes disposades a mostrar-se al sol, embetumades d’olis i cremes protectores que confereixen als cossos una aparença llefiscosa i uniforme.

Ningú no es vol recordar, durant les vacances —ni tant sols els que estan a la platja sotmesos als horaris que el sol imposa—, ni de la feina ni de les disciplines horàries ni de les obligacions que ens acompanyen cada dia la resta de l’any. Tots voldríem que l’art de viure es fes senyor i major de l’ambient i que el dia i la nit, la nit i el dia, es succeïssin sense solució de continuïtat i sense la necessitat de marcar cap diferència entre el temps de dormir i el temps de gaudir.

Però, ben mirat, la pau i la tranquil·litat de les vacances gairebé només s’assoleix enfilat dalt d’una muntanya, lluny del mundanal soroll o, ironies de la vida, a la ciutat en la qual vivim tot l’any i que ara es troba submergida en el mandrós ambient estiuenc.

Publicat a El 9 Nou, el 30 d’agost de 1998