Ho apuntava en el meu comentari de la setmana passada. Podia ser que amb el nou model de finançament hi acabés estant tothom d’acord, llevat, paradoxalment, dels dos partits que arran el Pacte del Majestic varen establir l’any 2001 les que serien les bases sobre les quals es fonamentaria el que fins ara ha estat el model de finançament imperant. D’aquesta manera seran el PP i CiU els únics partits disposats a impartir lliçons en relació als inconvenients i als greuges que el nou model de finançament ahir aprovat, presenta. No es tracta de fer demagògia. Menys encara amb una qüestió tant delicada com la del finançament, que per ella sola ja encresparà de nou les aigües de l’espanyolisme més ranci. Certament, per a ser justos, bo és assenylar que l’enfocament dels contres que segons PP i CiU presenta el nou sistema de finançament és abismalment diferent i distant entre l’un de l’altra. Només faltaria que no fos així! D’aquesta manera, la cúpula del PP, abans fins i tot de conèixer el detall del nou model, donava instruccions als seus per tal que s’hi oposessin perquè, deien, el model contribuiria a un augment del dèficit de l’Estat. Clar que els presidents de comunitats autònomes governades pel PP –cas d’Esperanza Aguirre, per exemple– no s’estaven de dir que malgrat que el nou model els perjudiqués, s’hi apuntarien (?). I no només això sinó que des del PP s’assegura també que amb el nou model no es tracta a tots els espanyols de la mateixa manera. I doncs? No sé si això és o no així. Sí que sé però, que amb el model de finançament fins ara vigent, els catalans érem tractats de manera ben diferent a la resta de ciutadans i ciutadanes de l’Estat. I no precisament per bé. I malgrat aquesta condició, ningú, més enllà de l’Ebre, no havia sortit a la palestra per posar negre sobre blanc quant al tracte, com a mínim injust, que els catalans rebíem amb el model de finançament fins ahir vigent.
Per la seva part, CiU basa la seva disconformitat amb el nou model en què, diuen, vulnera l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i dóna ales al Tribunal Constitucional per pronunciar-se a favor dels recursos d’insconstitucionalitat d’alguns articles de l’Estatut; recursos que van ser interposats pels populars i que encara no han estat resolts. Hauria fet bé CiU de mostrar-se tan inflexible i dur com aquests dies ho fa quan tocava. És a dir quan aquesta coalició establia amb el PP el que ha estat el model de finançament pel qual ens hem regit i gràcies al qual Catalunya ha acabat situant-se uns quatre punts per sota de la mitjana per habitant, quant als recursos econòmics que l’Estat transfereix a les comunitats autònomes. Per això sorprèn que sigui precisament ara, quan el nou model farà més justícia i situarà Catalunya uns cinc punts per sobre de la mitjana, que CiU s’hi mostri tan crítica. Segurament no cal tensar tant la corda i malgrat els manuals diguin el què diuen que ha de fer l’oposició en casos com aquest, el discurs de CiU donarà –ja ho està fent– renovades ales a aquells que estan interessats en buscar conflictes allà on no n’hi ha. Més encara quan el conjunt de la societat catalana ha acceptat el nou model de finançament que, això sí que és segur, ha arribat tard però no pas malament.
Hora és de deixar de marejar tan la perdiu del model de finançament. Model que, com apuntava el president de la Generalitat de Catalunya José Montilla fa justícia i assenta les bases d’una distribució més coherent dels recursos de l’Estat a partir de tenir en compte la contribució que cada comunitat fa a la cistella comuna i d’aplicar criteris de repartiment possiblement més complexos, però més transparents que no pas abans. Millor seria posar mans a la feina i cercar solucions per als molts problemes que tenim. I és que entre una cosa i l’altra, portem massa temps discutint si són llebrers o perdiguers. Mentre, d’altres, sense tantes manies, saben treure profit de les oportunitats. Bé està la discrepància política. Però ha de quedar ben clar que la ciutadania espera dels polítics decisions i mesures que contribueixin a recuperar la confiança i a sortir enfortits de la crisi en la qual ens trobem immersos. I és des d’aquest punt de vista que arran el nou model de finançament, hem perdut l’oportunitat de què la majoria de partits es mostressin units i en sintonia amb els agents de la societat catalana. Llàstima!
Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de juliol de 2009
Llàstima Joan, llàstima! Però… mans a la feina! Que tan li fot si són llebrers o perdiguers.
Quirze