Demetrio Madrid López va ser el primer president que va tenir la Junta de Castilla-León. També va ser el primer que va dimitir del seu càrrec, just quan es va saber que seria processat en relació a un cas de justícia laboral que afectava a una empresa de la seva propietat. Tres anys després, Demetrio Madrid quedava absolt de qualsevol dels càrrecs que se li havien imputat. Això no obstant, ningú, o pràcticament ningú, no va reivindicar la figura ni l’honorabilitat de l’expresident. Quan es va dictar sentència, José Ma. Aznar era president de la Junta de Castilla-León. Havia estat també ell el principal reclamant de la dimissió de Demetrio Madrid. Ni Aznar ni el PP no li va voler atorgar en cap moment presumpció d’innocència.

Alfonso Guerra dimitia com a ministre vicepresident del govern espanyol el gener de 1991. Tot plegat pels afers que havia protagonitzat el seu germà Juan. Antoni Asunción, ministre de l’Interior presentava la seva dimissió arran l’espectacular fuga de l’ex-director de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, dies abans que ingressés a presó. Ambdues dimissions ministerials es produïen en el període en què el PP es regia per l’explotació mediàtica de dues campanyes: una, la de l’”acoso y derribo” al govern socialista; l’altre la del “váyase Sr. González” que buscava com fos acabar amb la presència socialista a La Moncloa. En ambdós casos el cap de l’oposició era el popular José Ma. Aznar.

Mariano Fernández Bermejo, ministre de Justícia, dimitia del seu càrrec el mes de febrer d’enguany. El seu pecat: haver compartit jornada de cacera amb el jutge Baltasar Garzón. Mariano Rajoy era –i continua essent– líder de l’oposició i profeta de l’”España se rompe” que va acompanyar el debat i Referèndum per l’Estatut de Catalunya ara fa tres anys. També va ser Mariano Rajoy qui pronosticava, mesos més tard, allò de que “España se hunde” en ocasió del debat de política general, tot traient fàcil partit de la crisi desencadenada, en gran part, per la caiguda en picat de la “indústria del totxo” sobre la qual s’havia fonamentat el creixement del país. I era Rajoy mateix qui no s’estava d’afirmar la setmana passada que el “caos está servido” arran l’aprovació del nou model de finançament autonòmic.

Són aquestes, solament algunes de les moltes referències quant a moments, actituds i maneres de veure i d’entendre les coses pel Partit Popular i els seus dirigents quan es tracta de mesurar actuacions polítiques, segons siguin del partit contrari o d’ells mateixos, i de predir el futur que ens espera, òbviament sempre apocalíptic des que el PP no governa. Clar que la meva àvia assegurava que “receptes tinc que per a mi no vull”. Segurament el PP aplica aquest principi des que l’”España va bien” d’Aznar va haver de fer el mutis pel foro d’amagatotis i de manera vergonyant si ens atenem a com ha evolucionat el món des que Aznar, Bush i Blair protagonitzaren la mítica fotografia de les Açores. Per sort, passats només sis mesos des que un nou estadant va arribar a la Casa Blanca, el panorama internacional ha canviat sensiblement. I contra els pronòstics que aventurava el PP, España s’asseu ara en les cimeres mundials, convidada primer pel president francès i ara pel president Obama qui no s’ha estat de recordar el paper d’Espanya en el context mundial.

Comptat i debatut, el Partit Popular continua enquistat en la seva particular manera d’entendre Espanya i acaba per tenir-ne una visió, com a mínim peculiar. I en comptes de treure partit i profit de les potencialitats que cada comunitat atresora, prefereix alimentar-ne el conflicte permanent. Segurament perquè l’objectiu fonamental que persegueixen els populars, com va assegurar un destacat membre i ideòleg del Partit Popular a La Moncloa quan Aznar va accedir per primera vegada a la presidència del govern amb la complicitat de CiU, és el d’”españolizar toda España”. O, dit d’una altra manera, reduir a la mínima expressió el marge de maniobra i de capacitat d’autogovern d’algunes autonomies. Per si algú ho ha oblidat, l’autor d’aquesta sentència va ser l’ínclit Miguel Ángel Rodríguez, portaveu que fou del govern central i home de confiança extrema de José Ma. Aznar.

Publicat a Diari de Sabadell el 23 de juliol de 2009