Avui no serà –en contra del que apunta una de les populars melodies de Joan Manuel Serrat— potser un gran dia. Almenys no ho serà pels socialistes. En el Parlament de l’Estat hi compareixerà el president del Govern, Felipe González. Ho farà davant un hemicicle més preocupat d’exterioritzar les seves emocions i fustracions que no pas d’escoltar i valorar arguments. Ho farà després que, dissabte passat, s’hagués reunit amb el líder de la coalició CiU i president de la Generalitat de Catalunya alhora que “suporter” governamental, Jordi Pujol. En el moment d’escriure aquestes ratlles no es coneixen massa detalls del contingut de la reunió celebrada a La Moncloa el dia de Sant Joan. Això no obstant, pel poc que se’n sap, Felipe González compareixerà davant el Parlament comptant amb la renovada confiança de Jordi Pujol de cara, com a mínim, els propers sis mesos.

No és la meva intenció elucubrar entorn hipòtesis en relació al futur immediat de l’actual Govern. Els comentaristes i els columnistes ja les han –les hem– formulat gairebé totes i el lector agrairà que jo no el cansi més amb lectures de la situació actual que sovint tenen més a veure amb la fabulació que no pas amb la realitat. El cas és que som actius espectadors d’una mena de partida d’escacs que estan jugant Govern i oposició. La gran diferència potser amb una partida d’escacs real és que mentre en aquella el públic –quan n’hi ha– guarda silenci i es mostra respectuós amb els jugadors, en el quadriculat tauler en el qual es mou la política espanyola, tothom se sent autoritzat per a dir-hi la seva i cadascun dels contendents compta amb més o menys aliats, amb més o menys pretesos estrategues circumstancials interessats en marcar-los la jugada a fer enmig d’una trifulga generalitzada. En el tauler d’escacs de la política espanyola sembla que d’allò que es tracta és de desmuntar i de posar nerviós al fins ara campió. No es tracta, com s’esdevé en el combat entre bons escaquistes, de preparar i planificar la millor jugada per tal que l’aspirant imposi la llei de la seva qualitat de forma elegant i arribi a fer un escac mat final enmig del reconeixement i el respecte de tothom.

Es evident que les actituds adoptades pels que donen suport a uns i altres contendents no han fet més que enrarir molt l’ambient d’una partida que s’està jugant sota una creixent tensió i pressió. En aquesta tessitura Felipe González i Jordi Pujol saben que es necessiten més que mai i que no poden permetre’s el luxe d’un trencament sobtat de les seves relacions, precisament quan Espanya es troba a les portes de la presidència de la UE en la qual creuen i confien per damunt de qualsevol altra cosa. Es per això que l’objectiu que ara anima a ambdós líders, és que la partida d’escacs es perllongui, com a mínim, fins el primer de gener de 1996. Són conscients de que amb això potser no evitaran l’escac final de l’aspirant ni possiblement podran aconseguir unes taules. Però segur que almenys evitaran que la victòria del contrari, si es produeix, sigui prepotent i humiliant.

Felipe González i Jordi Pujol han jugat fort fins ara i en tot moment han fet prevaldre, en les seves respectives casernes i formacions, el seu criteri. Si no perden la partida de forma humiliant, res no passarà més enllà d’uns previsibles mínims costos. Però si no és així, tant Pujol com González tindran molts problemes. Tant a fora com a dins de les seves formacions polítiques. I no perdre la partida vol dir, al cap i a la fi, que Felipe González no es vegi, malgrat tot, obligat a convocar eleccions abans d’acabar l’any. En d’altres paraules que Jordi Pujol li continui garantint el suport bàsic al Govern socialista. No perdre la partida vol dir poder pilotar la nau europea amb la suficient fermesa i conduir-la a bon port.

Cal no oblidar que un hipotètic fracàs de la presidència espanyola de la UE no solament es carregaria a les espatlles d’Espanya i dels socialistes sinó que afectaria molt al projecte d’Europa, el qual no es troba pas en un bon moment. A Felipe González i a Jordi Pujol els convé acumular algun èxit abans no posin punt-i-final a la col.laboració que mantenen des de fa temps. Contràriament pagarien amb escreix la seva gosadia de mantenir-se davant el tauler i no haver-se retirat a temps. Ara la partida ja és molt avançada i les peces preparades per l’atac final. Es el moment de guanyar o perdre. I tothom ho sap.

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de juny de 1995