guardiola.jpg

Deia la meva àvia que “ja pots xiular si l’ase no es vol moure”. Una sentència popular, aquesta, que no fa més que recollir l’experiència secular de moltes generacions en relació a la dificultat de posar-nos d’acord davant un conflicte en el qual les actituds de cadascú es troben enfrontades. Una dificultat que en moments complexos com els actuals augmenta exponencialment, tal com podem comprovar darrerament amb posicionaments personals i col•lectius que apunten cap a la radicalització. Quan això passa, és “normal” que cadascú opti per tancar-se en els seus respectius posicionaments, i que per contra no es mostri massa interessat en escoltar, comprendre i valorar els posicionaments discrepants malgrat sabem –o hauríem de saber– que la raó mai no està d’una sola part i que la veritat sempre està repartida. I és que els fets són els fets, però les interpretacions diverses i lliures. Tant diverses i tant lliures com punts d’observació diferents es puguin establir davant una determinada situació o greuge.

Fa pocs dies, el Parlament de Catalunya lliurava la Medalla d’Or de la institució a una persona en la qual hi convergeixen molts mèrits i valors, i sobretot una gran notorietat mediàtica per ser qui és i per dedicar-se professionalment al què es dedica. Com és fàcil suposar, m’estic referint a l’actual entrenador del Barça, Josep Guardiola. Al marge de les opinions que cadascú pugui mantenir en quant a la decisió del Parlament de Catalunya de concedir-li la Medalla d’Or de la institució, no ha de ser sobrer fer notar que en aquest nostre país hi ha moltes persones amb una llarga trajectòria vital, professional i de valors, amb mèrits més que sobrats per ser mereixedores d’una distinció institucional tan significada com ho és la Medalla d’Or del Parlament de Catalunya. Unes persones que això no obstant no obtindran mai ni aquesta ni cap altra distinció pel fet que fan la seva feina d’una manera anònima i sense esperar res a canvi.

Si acabo d’escriure el què fins aquí he escrit, no ha estat a la babalà, ni tampoc amb la voluntat d’encetar cap mena de debat entorn les Medalles del Parlament que “ara no toca”. Ho he fet senzillament per emfatitzar encara més l’abast i la transcendència de les paraules que en el parlament d’agraïment per la distinció Guardiola va adreçar als assistents a l’acte del lliurament. I això per ser unes paraules pronunciades en el marc del Parlament de Catalunya mateix, davant les persones més significades del país que, en el seu conjunt, són les que conformen l’equip en el qual la ciutadania ha delegat les responsabilitats de governar. Per si de cas, recordaré les paraules de Pep Guardiola que casualment o curiosament van ser reproduïdes només en part per la majoria dels mitjans de comunicació. Va dir literalment Guardiola: “Si ens aixequem ben d’hora, ben d’hora…, no hi ha retrets…, no hi ha excuses…, i ens posem a pencar, som un país imparable”. Parem atenció en això dels retrets i de les excuses, que són les expressions ignorades per la majoria dels mitjans de comunicació i que Guardiola devia col•locar al final del seu parlament d’una manera intencionada, talment com si es tractés de donar un consell-recomanació-imposició d’un entrenador cap el seu equip quan s’està a punt de sortir a jugar un partit decisiu…

Per cert que la meva àvia també repetia sovint que “no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar!”…

Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de setembre de 2011