En ocasió de la II Conferència Internacional sobre l’Educació Superior que va tenir lloc el 2005 a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i de la trobada de Premis Nobel que la va acompanyar, vaig tenir l’oportunitat de compartir conversa amb el portuguès Nobel de Literatura 1998, José Moura Saramago (1920-2010). Recordo que tot parlant dels valors que imperaven en la societat i de com aquests es transmetien a la ciutadania, Saramago, adoptant una expressió viva gens exempta d’emoció, em confessava que ell devia tota la seva educació a uns pares –els seus– que, a despit eren persones modestes i analfabetes, mai no feren oblit de la responsabilitat que els pertocava d’educar-lo ens els valors que acabarien conformant el bagatge humà i intel·lectual que atresorava.

Ben poques hores després de la conversa, el literat reflexionava davant els assistents a la II Conferència sobre el paper que havien de jugar l’escola, les universitats i la família en el procés educatiu i formatiu dels infants, dels joves i fins i tot dels adolescents. No vull estendre’m en detalls de la seva intervenció, però sí que vull referir-me a les conclusions a les quals Saramago arribava, en les que es lamentava de que sovint els pares i les mares dimitissin de la seva responsabilitat primera d’educar als seus fills en valors; responsabilitat que al seu torn traslladaven íntegrament a l’escola. A aquesta actitud responsabilitzava de l’augment dels fracassos escolars i de l’increment de la violència a les aules, i acabava  assenyalant que el paper de “l’escola és el d’instruir, però no d’educar, ja que no disposa de mitjans per a fer-ho ni tampoc aquesta és la seva missió. La responsabilitat d’educar –ratificava– recau plenament en les famílies de les que en tot cas, l’escola n’és col·laboradora”.

Les paraules i les reflexions de Saramago em retornaven al meu cap la setmana passada al tenir notícia de que el director de l’escola Viaró de Sant Cugat del Vallès havia comparegut davant els mitjans de comunicació per demanar perdó a la noia d’origen indi que viatjava en els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i que havia estat vilment tractada per tres alumnes del centre que ell dirigia. A banda de preguntar-me com podia ser que el comportament dels joves no hagués estat reprovada immediatament in situ per cap de les persones que viatjaven en el mateix vagó que ho feien els tres malcriats, em sorprenia que fos només el director del centre qui sortís a la palestra per demanar perdó pel comportament incívic dels seus tres alumnes. Deixant a banda les consideracions que els meus lectors vulguin fer-me en relació al credo del centre on els tres estudiants estaven matriculats, el cert és que el seu comportament xenòfob va produir-se fora de l’escola i de ben segur arran els valors –els no valors, diria jo en aquest cas–  en els que havien estat educats pels seus respectius progenitors. Perquè ningú no em podrà negar que si els tres malcriats es comportaren com ho varen fer davant una persona amb característiques físiques diferents a les seves, havia de ser com a resultat del comportament, comentaris i experiències viscudes en les seves respectives llars. D’aquí que en el desenllaç de l’afer –que dit sigui de passada no és dissortadament una excepció i que no tampoc hauria tingut cap ressò mediàtic si la Tehja Genard no ho hagués denunciat en una carta a El Periódico—  hi vaig trobar a faltar la compareixença immediata dels pares dels agressors verbals reprovant l’actitud dels seus fills.

Vivim temps convulsos en els que els valors no cotitzen a l’alça. Però tampoc no ens enganyem, ja que malgrat el més fàcil és culpabilitzar a la societat (escola inclosa) de que això sigui així, és sobre la família on recau TOTA la responsabilitat primera d’educar.

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 de febrer de 2017