Com és norma en països avançats –conscient a més que no faré precisament amics amb aquesta meva confessió–, em reafirmo en declarar-me acèrrim defensor del principi de limitar la velocitat en les autopistes quan es circula per zones properes a les grans ciutats. I això, almenys per dues raons: la primera, perquè una més baixa velocitat dels vehicles a motor comporta la disminució en l’emissió de partícules contaminants a l’atmosfera; la segona, perquè la limitació de velocitat en condicions de trànsit dens, és una mesura que contribueix a disminuir la sinistralitat i la menor gravetat, quant a ferits greus o mortals, dels accidents que es produeixen. Per això, quan el govern anterior a l’actual va establir la mesura limitadora de la velocitat l’any 2007 me’n vaig alegrar malgrat estigués d’acord en què no és el mateix circular a 80 per hora quan el trànsit és dens que fer-ho a aquesta mateixa velocitat quan el trànsit és escàs. Sigui com sigui, quan es va promulgar la norma, pensava que de la mateixa manera que la majoria de conductors ens havíem habituat a no superar els 120 quilòmetres per hora al circular per una autopista, després de queixar-nos ens habituaríem a fer-ho també a 80 quilòmetres per hora quan circuléssim per les rondes barcelonines o per les proximitats de la gran ciutat. Per això em va sorprendre que una norma com aquella generés actituds tan trobades i radicalitzades fins al punt d’esdevenir objecte electoral quan CiU la va incorporar en el seu programa amb el compromís de derrogar-la si arribava al govern, segurament deixats portar per l’objectiu de poder esgarrapar amb aquesta promesa un grapat de vots més. Es qüestionava, de facto, una decisió que comportava algunes avantatges medioambientals i de seguretat viària a canvi només d’haver d’invertir uns pocs minuts més en el trajecte d’anada i/o de tornada a Barcelona.

Fa un mes que CiU és al govern i abans d’ahir anunciava finalment que la promesa electoral de retirar la limitació de velocitat s’acompliria, després d’indecisions i d’opinions variables. Clar que la supressió ara no serà total, ni tampoc definitiva tal com s’havia promès de manera contundent. El resultat: molt soroll per acabar prenent el camí del mig que ha de permetre al govern bipartit de CiU sortir-se’n d’una promesa electoral que, a la vista dels fets, no havia estat tant estudiada com s’havia assegurat.

Científics d’aquí i la Unió Europea (UE) ens han recordat aquests dies que Barcelona continua essent una de les ciutats que presenta uns índexs de contaminació molt elevats que la limitació de velocitat havia contribuït a disminuir, més o menys en un 4%. Els crítics amb la mesura addueixen –com ho fa també el govern–, que aquesta disminució és poca cosa i que pot ser compensada amb d’altres mesures… Sigui com sigui, fer-se enrere en la limitació de la velocitat establerta és avançar cap a una direcció equivocada. Tothom diu estar a favor d’aplicar mesures que permetin lluitar contra l’escalfament del planeta. Si això és així, qualsevol mesura que hi contribuís hauria de ser ben rebuda. Els governs han de ser valents i treballar per a la preservació de l’entorn. A la ciutadania ens correspon contribuir amb el nostre gra d’arena per tal d’augmentar l’efecte d’aquestes mesures amb el nostre comportament cívic i responsable. D’aquí que derrogar mesures adoptades anteriorment a les quals ens havíem anat acostumant i sobretot fer-ho sota el pretext que el rendiment d’aquestes mesures presenta un perfil molt baix, és fer-nos trampes al solitari i allò que encara és molt pitjor, reconèixer que l’egoisme d’uns quants per poder arribar uns minuts abans allà on sigui, s’acaba imposant sobre el què hauria de ser l’interès col•lectiu comú de millorar les condicions de seguretat viària i medioambientals.

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de febrer de 2011