Menteixen. Tot és façana i màrqueting polític de baixa volada. Els mateixos que asseguraven que els impostos es rebaixarien i que la pressió fiscal disminuiria tan bon punt guanyessin les eleccions, han acabat mostrant-se tal com són. Amb l’ampul·lós capital que els proporciona el crit de guerra d’”España va bien”, quan les coses de l’economia se’ls han torçat i just després d’una setmana d’haver-se aprovat els pressupostos generals de l’estat, el govern del PP s’ha decidit imposar nous impostos de caràcter indirecta sota l’excusa d’una massa elevada factura sanitària. Ho han decidit d’esquena al Congrés, per la porta falsa dels impostos indirectes i, allò que encara és més greu per a nosaltres els catalans, amb la complicitat de CiU que, novament, s’ha plegat als interessos del PP.

A hores d’ara, ningú ja no es creu que la pressió fiscal sobre els ciutadans ha disminuït en el decurs els darrers anys, a despit de les “espectaculars” rebaixes que es van fer en l’Impost de rendiments sobre el treball personal (IRTF) i de les que s’han anunciat de cara al proper any. (Per cert, i dit sigui de passada, l’IRTF continua essent, a fi de comptes, l’impost més just i equitatiu, mentre que la imposició tributària indirecta grava més les economies febles –que en són les més perjudicades– que no pas a les fortes –a les que ben poc els afecta per la seva capacitat de despesa). Un recent estudi de l’OCDE posava de relleu que la pressió fiscal havia crescut a Espanya, en el decurs dels darrers anys, entorn el 3% i això que encara res no es sabia en relació als darrers augments impositius aprovats que seran efectius a partir del primer de gener i que gravaran, fonamentalment, el consum dels hidrocarburs.

Ben mirat, però, el govern no tenia altra sortida que la de fer una jugada d’aquesta mena si  volia acomplir amb el dèficit zero sota el qual van ser aprovats en el Congrés de Diputats els pressupostos generals de l’Estat per l’any 2001. I és que qualsevol ciutadà sap que els números han de quadrar i que és impossible gastar el mateix de cada any si els ingressos disminueixen i  no es disposa d’ingressos extraordinaris. El govern del PP ha trobat aquests ingressos extraordinaris en l’excusa de crear un impost destinat a fer front al dèficit sanitari. ¿És que res no es sabia en relació a aquest dèficit quan els pressupostos generals es trobaven en la fase de debat parlamentari?

Amb aquesta maniobra concertada entre el PP i CiU d’augmentar la càrrega tributària indirecta sobre els ciutadans, s’ha posat en evidència que el govern en feia beure a galet quan assegurava que gràcies a l’eficaç gestió dels recursos públics que ells feien, es podia fer el mateix amb menys diners. Deu ser, sigui dit de passada, la bona gestió que han demostrat amb el cas Gestcartera, del qual ningú del govern no en vol assumir les responsabilitats polítiques que tan es van cansar d’exigir als socialistes arran dels escàndols financers aflorats en els darrers governs de Felipe González. Qüestió d’una doble moral i d’una hipocresia portada a l’extrem.

Però les coses són com són. Ja deia la meva àvia que s’atrapava abans a un mentider que no pas a un coix. I el govern de José M. Aznar ha acabat per plegar-se a l’evidència de què els miracles no existeixen, posant de manifest les seves mentides que fins ara havien quedat amagades gràcies, fonamentalment, a la seva majoria absoluta en el parlament espanyol. I és en aquest context també, quan costa d’entendre la complicitat i el suport que CiU presta als populars, una complicitat que algú ens hauria d’explicar…

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de noviembre de 2001