Rajoy anuncia més ajustaments, més retallades, amb efectes no precisament positius sobre les polítiques socials i les competències de les administracions autonòmiques i locals. El president Mas, assegurava fa ben pocs dies que sense ajustaments no hi hauria sortida possible de l’atzucac en el qual ens trobem. A hores d’ara ja sabem per on aniran els trets de les noves retallades que continuaran, com sempre, pagant la majoria treballadora i les classes mitjanes. Per contra, les classes més benestants i adinerades, continuaran al marge de possibles augments tributaris. I no només això. Per aquestes classes més benestants i per a les grans fortunes, el govern central  els manté l’oferiment d’unes altres retallades: les de caràcter tributari en el cas que s’acullin a la amnistia fiscal decretada pel govern central i decideixen aflorar capitals.

PP i CiU coincideixen en què la medicina a administrar al malalt –a l’economia– es fonamenta en retallar i retallar. I hi coincideixen malgrat que cadascuna de les dues opcions polítiques governants a Madrid i a Barcelona, s’emparin en banderes i en maneres ben diferents d’entendre el país. I quan dues opcions coincideixen amb la medecina a administrar, tant li fa que la capsa que l’embolcalla sigui d’un color o en sigui d’un altre. Per contra, allò que sí importa, és que la diagnosi de la malaltia sigui l’encertada, i que el remei prescrit, just el que el malalt precisa. Quan la diagnosi és equivocada, ho és també la medicina i la dosi que se li administra. I de sobres sabem que l’administració d’un remei equivocat pot ocasionar danys no volguts i reaccions en el pacient no esperades. Així és que el quid de la qüestió per poder fer front a la crisi i a la recessió en les quals continuem instal•lats sense massa esperances de millora a curt termini, rau en formular una diagnosi correcta –causes de la crisi–, i en prescriure el remei convenient –aplicació de mesures adients– que, a ser possible, no causi efectes secundaris en el pacient –tots nosaltres— en forma de disminució continuada del consum, de més atur, de menys serveis socials, de renúncia a perseguir el frau fiscal… La ciutadania percep que des del govern s’ha perdut el nord i no es troba el camí de sortida de la crisi. Tot es deixa a mans de discursos ampul•losos i improvisacions en l’espera que siguin altres els que ens treguin els neulers del foc. Per aquest camí el malalt va empitjorant i la simptomatologia es diversifica. I aquella malaltia que inicialment reclamava una medicació de xoc que no es va administrar, s’està manifestant ara amb una simptomatologia que provoca desorientació en aquells que asseguraven disposar del remei adient. En unes altres paraules: la manca d’una política fiscal justa i equitativa fonamentada en el principi solidari i democràtic de qui més té més ha de pagar, ens ha portat fins on ara som, en què, paradoxalment, són els que menys tenen els que suporten el major pes d’una crisi que no han desencadenat. Hi ha diner per rescatar la banca. No n’hi ha per garantir l’essència de l’estat del benestar. Hi ha amnistia pels defraudadors. No n’hi ha pels que res ja no els queda… Ens hem consolidat com a viatgers del furgó de cua de l’economia europea i estem a mans de pretesos gestos de magnanimitat dels nostres socis que, de facto, són els que ens han acabat per intervenir, segrestant-nos la sobirania. A partir d’ara, són ells els que manen.

El nostre problema radica en gran part en la manca de confiança. De confiança d’Europa cap a nosaltres. I fonamentalment, la manca de confiança de la ciutadania que ja no confia en els polítics que prometen molt, diuen que la culpa és dels altres, i que immediatament després menteixen sense que ni tan sols es posin vermells…

Publicat a Diari de Sabadell, el 12 de juliol de 2012