En el món en el qual ens ha tocat viure, tothom, absolutament tothom, precisa d’ajut i de suport en alguna matèria. En un món tant interdependent com ho és el nostre, ningú no disposa ni de tot el coneixement ni, menys encara, de totes les habilitats possibles per  desenvolupar-nos en la més absoluta normalitat en qualsevol dels camps del saber i del coneixement o àmbits físics o no, del nostre entorn més immediat. Certament, com més avança la ciència i la tecnologia, disposem de més recursos que ens poden ajudar a assolir una millor qualitat de vida. Però no és menys cert que aquests mateixos avenços fan que augmentin les probabilitats de quedar “marginats” engolits per la “fractura tecnològica”. Només cal, sinó, fer una llambregada al nostre entorn i observar les habilitats i les capacitats de les quals les persones disposem. No trigarem en descobrir que a tothom sense excepció, ens fa falta alguna habilitat o capacitat que altres sí que tenen. Per exemple, no tothom sap conduir ni tothom que condueix té l’habilitat per fer-ho amb destresa; tampoc tothom sap treure profit de les moltes possibilitats que proporciona un simple telèfon mòbil de la mateixa manera que no tothom sap “com” connectar-se a un ordinador i “navegar” per la xarxa (internet) a la cerca d’una major informació en relació a qualsevol cosa que pugui ser del seu interès. D’aquí, doncs, que tothom tinguem alguna discapacitat, encara que només ho sigui en les habilitats que tenen a veure amb la ciència, la tècnica o la tecnologia o en les capacitats per assimilar nous coneixements.

Per tant, de la mateixa manera que hi ha persones que són –que som– discapacitades en l’ús de les noves tecnologies, n’hi ha d’altres persones que ho són físicament, sensorialment o psíquicament. Però no per això, ni les unes ni les altres deixen de ser persones, ni tampoc deixen de tenir tots els drets que els corresponen pel sol fet de ser membres d’una societat democràtica. I és que el concepte discapacitat fa referència a la manca d’alguna habilitat o capacitat i, en base a això, ens calgui esforçar-nos per aconseguir que les discapacitats que les persones patim no comportin cap mena d’obstacle a l’hora d’assolir una qualitat de vida millor que, al seu torn, possibiliti el desenvolupament d’habilitats desconegudes que qualsevol discapacitat pot desplegar si disposa dels suports necessaris per a fer-ho. Cal, en definitiva, posar els avenços de la ciència, de la tècnica i de la tecnologia al servei de les persones amb la finalitat de coadjuvar al seu desenvolupament en tots els ordres de la vida possibles: socials, professionals, culturals, esportius… I és que al cap i a la fi es tracta de fer normal allò que hauria de ser normal en la nostra societat; una societat que és el resultat de la suma de totes les persones que la conformen, amb les seves habilitats, amb les seves capacitats, amb les seves discapacitats.

És per tot això que sorprèn trobar-se encara amb expressions com la de “deficients” a l’hora de referir-se a persones que pateixen discapacitat psíquica. Sorprèn també que encara es donin situacions de marginació envers persones amb discapacitats, com és el cas de la recent oposició de grups de persones a la construcció d’un centre destinat a l’atenció de persones discapacitades psíquicament. Sorprèn, per acabar, que des del PP s’oposin a la recent proposta formulada pel president del govern espanyol, d’introduir un canvi en la redacció de l’article 49 de la Constitució Espanyola. Canvi que fa referència a substituir l’actual expressió de “persones disminuïdes” per la de “persones discapacitades”. I és que es miri com es vulgui i des d’on es vulgui, la distància que va de la paraula i del concepte disminuït al de discapacitat és infinita.

Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de desembre de 2005