Temps era temps Sabadell funcionava a un ritme uníson, talment com si d’una única fàbrica es tractés. Això passava quan la ciutat bategava al ritme de l’enfadós “catric-catrec-catric-catrec” que incessantment sorgia de les entranyes dels centenars de telers que es repartien entre les quadres de les indústries, petites i grans, que sense solució de continuïtat s’estenien al llarg i ample de la geografia urbana. Malgrat, però, van ser les indústries draperes i llaneres el motor de l’activitat econòmica tèxtil local al llarg de pràcticament dos segles, no podem oblidar-nos d’una altra indústria –la metal•lúrgica– que es desplegava de mica en mica, nascuda al redós del sector tèxtil per la necessitat que tenia de disposar d’un suport tècnic que li fos proper, tant pel manteniment del maquinari com per a la introducció de millores mecàniques en els processos de producció. Una indústria, la metal•lúrgica, que amb el pas dels anys s’anà diversificant, obrint-se a nous horitzons, i contribuint a fer dels productes manufacturats a Sabadell marca de confiança i de prestigi. Precisament a mitjans del mes que avui mateix encetem, es tancarà la interessant mostra “Made in Sabadell”, que des de finals d’agost de l’any passat es ve exhibint a les sales dels museus d’Art i d’Història de la Ciutat, i que fa memòria de la vitalitat industrial i del treball fabril que ha impregnat el desenvolupament de la ciutat des de mitjans del segle XVIII fins als nostres dies. Una mostra que, dit sigui de passada, és recomanable visitar. No pas –potser– perquè es tracti d’una exposició excepcional, sinó més aviat perquè a través d’ella podem comprendre millor com la ciutat es movia sota el ritme de la indústria tèxtil en els anys en què a l’entrada de Sabadell per la N-150, s’exhibia aquell presumptuós cartell-eslògan de: “Sabadell primer centro textil lanero e industrial de España”, que algú –males veus asseguren era terrassenc– va manipular-lo per canviar-ne el sentit al retocar dues lletres de la paraula “lanero” que es convertí en “pavero”.
Anècdotes a banda, el cert és que van ser les indústries vinculades, directament o indirecta, al tèxtil, les que van marcar els anys d’industrialització i de desenvolupament de la ciutat fins la crisi del sector d’inicis dels anys 70 del segle passat, que va desembocar en la desaparició de nombroses empreses tèxtils i en la destrucció massiva de llocs de treball. Tal era la dependència de la ciutat en relació a la indústria tèxtil, que la crisi del sector va derivar en l’esclat d’una altra crisi: la del futur de la ciutat. I això a partir d’una interpretació, possiblement errònia per part de les instàncies polítiques del primer ajuntament democràtic després del franquisme, que associaren indústria amb ciutat desequilibrada, tal com apunta Josep Ma. Benaul a la introducció de l’obra Gremi de Fabricants de Sabadell 1559-2009: Organització empresarial i ciutat industrial, que va ser publicada fa més d’un any.
Sabadell, com qualsevol altra col•lectivitat, és la suma dels seus avatars, de la seva trajectòria. D’aquí que la ciutat no es pugui desfer del seu passat vinculat i condicionat a la dinàmica que el sector tèxtil va imposar-li, i que fou decisiva pel seu creixement i per a l’obtenció, el 1877, del títol de ciutat. Per això deu ser oportú ressaltar la iniciativa de la Fundació Bosch i Cardellach de presentar els primers fruits del projecte “Les veus del tèxtil” (promogut per la pròpia Fundació conjuntament amb el Gremi de Fabricants i l’Ajuntament de Sabadell), que s’han materialitzat en una mostra que recull part del patrimoni testimonial i documental aportat per persones que van “viure” en i per al sector tèxtil.
Publicat a Diari de Sabadell, el 1r de març de 2012
Ben apuntat. Jo encara no he anat a veure-ho. Procuraré no fer salat.
Tens raó en que la falta de diversitat fabril no afavoreix cap nucli. Bo és que les autoritats facin quelcom per facilitar que una línia de desenvolupament doni caràcter a la població, però, d’aquí a que tot quedi reduït a aquestes iniciatives hi va un món…
Seguint el ritme que la ciutat bategava del “catric-catrec-catric-catrec”, Sabadell va poder mostrar amb orgull el cartell-eslógan que exhibia tan dignament. Així com també d’haver contribuït en molt en el desenvolupament del sector metal•lúrgic, a partir de les modernitats que les indústries draperes i llaneres van anar incorporant a les seves fàbriques i que un cop conegudes i posades en marxa, es van convertir en una necessitat global per poder continuar amb èxit el seu creixement.
Crec que tot el ram del tèxtil va donar molt renom a Catalunya, no solament a l’Estat espanyol sinó també arreu d’Europa. Malauradament tot se’n va anar “en orris” amb a aquella trista crisi a la que fas referència i que va portar anys de malviure econòmic a moltes famílies, així com també grans ingressos a industrials que van continuar llaurant el camí que van iniciar els seus ancestres i que en van poder recollir més o menys els fruits, tot i que també va ser la ruïna de molts.
Potser m’erro però, no podria ser que més d’un capitalista vagi fer la gran inversió en el boom immobiliari, pensant que “una casa sempre és una casa, no són diners ingressats al banc, això sempre és capital rendible” i més d’un tingui que veure en la actual crisi tan enorme i penosa que estem vivint actualment? La construcció va comportar obrir noves indústries de tot tipus o d’engrandir-ne d’altres de manera desmesurada i entre una cosa i l’altre ara som tots els que, de lluny o de la vora ens hi hem enganxat els dits, millor dit, ens ha tocat viure’n les conseqüències. Són moltes les famílies que ho han perdut tot, això només parlant de la classe obrera, però la part capitalista també se’n ha ressentit. Més d’una família adinerada va veient com es minva el seu capital fins arribar al no res i quedar al mateix nivell de pobresa de més d’un dels que van ser acomiadats.
M’agrada molt el teu escrit Joan, com sempre felicitats!
Gemma