No fa pas massa ens referíem a l’estat en què es troba la xarxa viària d’accés als Pirineus i també la interpirinenca. Avui tornem sobre l’assumpte, arran els resultats d’un estudi fet pel RACC (Reial Automòbil Club de Catalunya) que han estat donats a conèixer recentment. Si fa unes setmanes al·ludíem el retall de 1.400 milions de pessetes decidit per l’espanyol Ministeri de Foment -retall que afectarà a les obres d’arranjament i de millora de la N-260 (Eix dels Pirineus)-, en aquesta ocasió hem de posar l’accent en l’opinió que l’Eix del Llobregat mereix entre els seus usuaris socis del RACC. Un Eix que, si més no sobre el paper, és una de les vies ràpides de comunicació entre la Catalunya central i meridional i Andorra, i a l’inrevés.

Les conclusions de l’estudi del RACC en relació a aquesta via, no deixen cap mena de marge als matisos. Perquè si algunes de les dades que de l’estudi es desprenen en relació a l’estat de carreteres i autopistes catalanes ja les intuíem, d’altres resulten, com a mínim, una xic sorprenents. Es el cas, per exemple, del sistema viari format per l’autopista A-18 (Barcelona-Manresa) i la carretera C-1411 (Manresa-Túnel del Cadí), el qual mereix una molt baixa qualificació per part dels socis del RACC que no han dubtat gens ni mica a l’hora d’atorgar-li un suspens com una casa de pagès. Tant pel seu traçat com per la seva seguretat. Perquè els enquestats opinen que l’Eix del Llobregat és deficient pràcticament en tot. Es veritat que una part important de la culpa de la baixa qualificació atorgada a la via és deguda a l’A-18 que, des de sempre, presenta unes llacunes que no han estat mai resoltes del tot. Però el fet és que, comptat i debatut, l’Eix del Llobregat en el seu conjunt, és percebut com una via de comunicació en què els problemes s’hi sumen i les solucions no acaben d’arribar.

L’aïllament dels Pirineus és una qüestió recurrent. Però molt ens temem que al pas que anem, encara hagi de passar temps i temps abans no deixi de ser-ho. Cal apostar, sense més dilacions, per a una eficaç política de millora d’accessos a les àrees i a les zones muntanyenques que, no ho oblidem, gaudeixen d’un gran atractiu per part dels ciutadans de les grans àrees urbanes. Si no és així, l'”escapada” a Andorra o a qualsevol altre contrada dels Pirineus, serà cada cop més problemàtica, la qual cosa no és pas una bona notícia per a ningú. Menys encara per a la indústria turística pirinenca que troba en els caps de setmana i en els períodes de vacances una de les principals fonts de riquesa, de manteniment i, fins i tot de progrés.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 16 de maig de 1997