S’havia llevat com ho feia cada matí. A la mateixa hora. Ni un minut abans. Tampoc un minut més tard. Encara duia la son a les orelles quan, després de beure’s un got de llet i prendre’s unes torrades amb melmelada, es va disposar a emprendre el camí de cada dia. Va esperar que fos l’hora justa i, llavors, va agafar llibres i bicicleta i va sortir al carrer. Mirà amunt i mirà avall. El dia era, en aquesta ocasió, net i clar. Els cotxes passaven rabents. Com ho feien cada dia. Va pujar a la bicicleta i amb un pedaleig rítmic i constant va començar a recórrer la distància que des de casa la separava de l’Institut. Mentre feia el camí de cada dia i passava per places i carrers, aprofitava el temps per a distreure’s amb les seves coses. Pensava, potser, en els estudis o en l’examen que havia estat anunciat per l’endemà. O qui sap imaginava què faria el cap de setmana que s’apropava. O estudiava la manera de fer les paus amb aquell company o companya amb el qual s’havia discutit, com sempre, per una tonteria. El trànsit s’anava fent cada vegada més dens. I ella, damunt de la bicicleta, trampejava la situació com podia. Com cada dia. De sobte sentí un camió que se li apropava d’allò més. Després notà un cop i va caure a terra. Això va ser tot. El camió l’acabava de tocar i la va llençar contra la vorera. I aquell que fins llavors era un dia com un altre canvià de signe en uns instants, tancant somnis i il·lusions que va deixar apilats sobre l’asfalt d’un dels carrers de la gran ciutat. Novament, un ciclista -en aquesta ocasió una ciclista-, havia trobat un final tràgic i injust. Tot perquè les ciutats no són ni per a les bicicletes ni per als ciclistes.
Publicat a El 9 Nou, el 22 de maig de 1997
Comentaris recents