L’any, que ara se’ns esmuny entre les hores dels pocs dies que encara resten per a posar-hi punt-i-final, passarà als annals sota el signe del foc. Va ésser el foc el que l’obrí, en un dilluns que cloïa el gèlid mes de gener. Un foc que tancà les portes del Gran Teatre del Liceu Barcelona. Fou un foc transcendent. Mític i místic. Que encengué polèmica. Que avivà solidaritats. Que apagà una etapa de la història de la burgesia, de la música i de la lírica catalana i a Catalunya.

Després, uns mesos més tard, quan el calorós estiu feia sentir la seva força, un nou foc ens tustava la porta. I les flames malbarataren camps i boscos, cases i conreus i, el que era encara pitjor, s’enduien innocents vides humanes. Aquell va ésser un foc que ens obrí els ulls i que ens deixà entreveure que no n’hi havia prou amb brillants campanyes televisives, bones intencions i articulats discursos per a plantar cara als elements desfermats de la naturalesa. Elements que, de tant en tant però sempre sense avís, es deixen anar, amb braó i força.

El foc haurà marcat així –amb ferro roent i de manera indeleble– el futur del nostre país. El foc haurà estat l’element desfermat i incontenible que ens haurà arrabassat el Gran Teatre del Liceu i una part d’un altre no menys impressionant teatre: el de la riquesa cromàtica dels boscos, el de la simfonia forestal del pentagrama de les valls i muntanyes, dels cims i cingleres, dels rius i llacs.

Però no sempre el foc és destrucció. Es també vida. Acció. Poder. Cal un bon foc interior per a moure’s enmig de la complexitat de cada dia. Cal un bon caliu per assolir les fites més agosarades. Com ho són, sense anar més lluny, que una temporada d’òpera funcioni en una ciutat que no s’havia distingit mai per les seves afeccions líriques. Com ho són l’alimentar i fer créixer el foc d’una orquestra simfònica, només amb els vímets dels bons desitjos i de les bones voluntats.

Mirna Lacambra i Domènec. Foc. Divisme. Caliu. Brasa. Fe. Protagonisme. Braó. Força. Voluntat… I tot el que vulgueu. Porta a dins música, ritme, cant… Se li nota. Li traspua la pell. Solament cal veure-la per adonar-se’n. Tenir-la cara a cara. Ella és ella. La diva. Anima. Empenta. Acció… Liderat.

Cal proclamar-ho. Sabadell s’ha fet un lloc entre les places operístiques i simfòniques. I no ha estat perquè si. Sabadell s’ha fet amb un públic amant del bel canto i de la música culta. I no ha estat endebades. Les temporades estables d’òpera i de concerts simfònics han atret fins el recinte del nostre gran teatre de La Faràndula, a veïns de la ciutat i de ciutats veïnes.

Els “Amics de l’Opera”, el “Cor dels Amics de l’Opera” i l'”Orquestra Simfònica del Vallès” són productes modelats per les mans d’un caràcter de foc. D’una persona capaç de no prendre en consideració els obstacles. De fer sentir la seva potent i aguda veu per damunt dels cors que s’autocontenten amb les tonades de la mediocritat.

La Lacambra té noms i cognoms d’òpera. D’una òpera que s’està representant, en viu i en directe, en el teatre de la vida i que el foc intern de la diva té cura de dirigir. I és que el foc, ja ho he escrit més amunt, és destrucció. Però sovint també és vida i acció. Com en el cas del foc que alimenta la Mirna.

De la sèrie “Llums i ombres” (Núm. 14), publicat el 5 de desembre de 1994