UN GRAN PETIT

 

Joan Brunet i Mauri

Hi ha homes grans i grans homes. Hi ha homes petits i petits homes. Hi ha, ai las!, homes petits que, això no obstant, són grans, immensos. I també homes grans que són petits, nans. Tot depèn no solament del color del vidre a través del qual hom observa la vida sinó que també de la grandesa o de la petitesa que nia en el cor de cada ésser humà. Una grandesa o una petitesa que, és ben clar, res té a veure amb la condició física de la persona. Una grandesa o una petitesa que, en tot cas, ens diu en relació a la dimensió del cor i a l’alçada de intel·lecte. Al marge de qualsevulla altra consideració.

La història del gènere humà és curulla de noms i de fets que ens posen sobre la pista de les grans persones. D’individus que, cadascun en el seu àmbit, deixaren petjada –gran o petita– en les sendes i camins del progrés. Començaríem, i mai no acabaríem, amb una llarga llista de noms que revolucionaren, o potser solament revoltaren, el seu entorn però segur que provocaren que la humanitat donés petites passes vers una millor comprensió i acceptació de les coses, dels fets i de les circumstàncies de cada dia. Petites passes de progrés que, en alguns casos, contribuïren a què s’atorgués rang de normalitat a quelcom que mai no s’hauria d’haver-se tingut per estrany i, molt menys encara, per anormal.

Jordi Petit és, abans que res, un vell lluitador. D’esquerres. Ja ho era contra el franquisme. Ho continua essent ara, en la democràcia. Ell és un d’aquells lluitadors al qual no se li coneix cap moment de defallença. Cap mena d’indecisió i de dubte. Que sempre es troba al peu del canó. Possiblement en Jordi ha sentit, alguna vegada, que les forces li flaquejaven. Que li eren escasses. Però ha estat solament un instant. No més. Els vells lluitadors, els de sempre, els que són incansables, els que són indesmoralitzables, els que, passi el que passi, fan de la reivindicació la seva raó de ser, saben molt bé que de la realitat a la utopia només hi ha la curta, però difícil, distància de la constància, del treball, de l’aposta decidida en favor d’un món cada vegada més just, més solidari, més apropat a la realitat dels homes i de les dones que el fan possible. Sense hipocresies.

El cognom del Jordi no és Petit. Però Petit és el cognom que l’ha fet gran. Tota una generació –la que ara es troba entre els quaranta i els cinquanta anys– ha trobat en ell, en el Jordi, el capdavanter indiscutit i indiscutible d’un moviment en defensa de l’igualtat de drets per a tots els ciutadans i per a totes les ciutadanes. També per als gais i les lesbianes que persegueixen que els sigui respectat el seu dret a la diferència. El seu dret a viure com ells i elles volen. A compartir la vida amb qui estimen.

Ell es actiu. Inquiet. De parlar serè. Reposat. Sembla que mai no s’hagi d’enfadar. Però compte! Que ningú no el tempti. Sap respondre amb contundència. Sense vacil·lació. Sap imposar-se quan es precís… A despit que la cultura és l’àmbit pel qual es mostra més interessat, en Jordi té més la planta d’un treballador social. D’una persona que té cura d’exercir el sacerdoci i la litúrgia de recordar-nos que la diferència existeix. Que la diferència no és ni bona ni dolenta. En tot cas ho són les persones.

Jordi Petit és un petit gran home. En ambicions. En ideals. En capacitat de lluita i en constància. En fortalesa de caràcter a l’hora de donar la cara pels altres i de personalitzar, en ell mateix, la reivindicació de moltes i de molts.

De la sèrie “Llums i ombres” (Núm. 15), publicat a El 9 Nou, el 12 de desembre de 1994