“En lloc d’institucions democràtiques, les elits tecnocràtiques han de prendre les decisions. En lloc de la regulació, els monopolis privats han de regnar de manera suprema. En lloc de la seguretat social, han de prevaldre les dificultats individuals. El resultat és un canvi ideològic: l’estat és declarat enemic, l’oligarquia salvadora.

Trump, Vance i Thiel comparteixen la creença que les institucions d’un ordre liberal —tribunals, mitjans de comunicació, organitzacions internacionals, autoritats independents— no són escuts sinó obstacles. La mateixa lògica de controls i equilibris a la qual Donald Trump s’oposa tan vehementment s’interpreta en aquest punt de vista com una expressió de debilitat. La democràcia no apareix com un sistema de resolució de conflictes, sinó com un escenari ineficient de disputes improductives. L’estat s’ha de debilitar, no enfortir. Les institucions nacionals i globals han de desaparèixer, no reformar-se. El monopoli de la força s’ha de fragmentar, no regular.

Però aquesta política no és un camí cap a la llibertat, sinó la ruta directa cap a l’autocràcia. Quan l’estat s’afebleix, el control no l’assumeixen els ciutadans, sinó aquells que ja ostenten el poder. Aquells que desmantellen la regulació governamental no creen més llibertat, sinó més impotència, per a la majoria, i més influència per a uns pocs. El pensament llibertari antigovernamental no condueix a una societat oberta, sinó a una oligarquia.

El mecanisme del boc expiatori

Que Thiel i els seus aliats polítics estiguin explotant la teoria del boc expiatori de Girard és irònic i perillós. Girard descriu com les comunitats resolen els seus conflictes victimitzant els febles o els marginats. Trump utilitza aquest mecanisme declarant enemics els migrants, els mitjans de comunicació, la ciència o els oponents polítics. Però Thiel porta aquesta lògica a l’extrem reclamant el paper de víctima per a ell mateix. Els multimilionaris tecnològics, que tenen un enorme poder en els negocis i la política globals, es presenten com a privats de drets. Afirmen estar amenaçats per la regulació, difamats pels mitjans de comunicació i perseguits per les institucions democràtiques.

Però aquí rau el nucli moral de la contradicció entre Thiel i altres multimilionaris tecnològics: un monopolista no és una víctima. Un polític que ostenta el poder de la presidència no és un boc expiatori. Un multimilionari que domina els mercats globals no és un foraster privat de drets. El fet que la crítica pública se centri en ell no és un indici de persecució injusta, sinó més aviat un indici del seu poder real. Algú que condueix en direcció contrària a l’autopista no hauria de concloure, pel fet que tots els altres condueixen en direcció contrària, que el món està conspirant contra ell.

Fa anys, el politòleg estatunidenc Francis Fukuyama va assenyalar que el populisme resultant no sorgeix únicament de les dificultats econòmiques, sinó d’un estatus violat, d’un sentiment de falta de respecte social. Trump, Vance i Thiel aborden precisament aquest sentiment, però ho fan atacant les institucions que realment estan destinades a resoldre els conflictes d’estatus. La visió de Fukuyama és crucial: la democràcia no és feble; és el sistema més sofisticat per desescalar els conflictes humans. Substitueix la violència pel procediment, la rivalitat per les normes i la política identitària per la inclusió.”

Traducció de l’article publicat al setmanari alemany Die Zeit, signat per l’historiador francés René Girard sota el títol “Mit vollem Herzen gegen die Demokratie” que, en la seva versió original podeu veure i llegir clicant aquí mateix.