Com si d’un mantra es tractés, la que encapçala la peça d’avui és una de les expressions més habituals que hom pot escoltar aquests dies com a argument primer a esgrimir quan algú fa alguna objecció, per mínima que sigui, al procés independentista que es viu al nostre país. Com sempre, segur que en algunes qüestions deu tenir raó qui es val del ‘no va d’això’ per rebatre arguments contraris a les seves tesis, de la mateixa manera que en d’altres segurament no la deu tenir, simplement perquè tot és opinable i res no és ni blanc ni negre. Si ens atenem, per exemple, a la qualitat de la mobilització ciutadana de divendres passat i a les reaccions que la Via Lliure ha generat, convindrem que no es tracta de si hi van participar més o menys persones sinó de posar el focus en les causes i reivindicacions que es troben en l’origen i creixement d’aquesta singular mobilització ciutadana. Limitar-se a comptar ‘soldadets’ és perdre el temps quant som a les portes d’unes eleccions que, ara sí, ens diran on som. Unes eleccions que si bé jurídicament no són plebiscitàries sí que ho són des d’un punt de vista polític. I això per l’obstinació dels uns i per la miopia i intransigència dels altres. Per l’obstinació dels que avantposen l’acció prioritària de ‘prémer el botó de la desconnexió amb Espanya’ a qualsevol altra possible que se’ls pugui plantejar en relació al balanç de la tasca de govern tal com correspondria en unes eleccions ‘només’ autonòmiques. Per la miopia i la intransigència dels altres, que a banda d’haver contribuït decisivament a l’increment constant de la nòmina d’independentistes, encara no entenen el què està passant a Catalunya i el qüestionament del model d’Estat que això comporta i que, es vulgui veure o no, tindrà àmplies conseqüències en tots els ordres i sentits.
El cert és que amb el creixement del desafecte entre Catalunya i Espanya, el posicionament de la ciutadania s’ha anat polaritzant a l’entorn de tres eixos que amb tots els matisos que es vulgui, poden resumir-se d’aquesta manera: a) els partidaris de la independència com a model únic de gestió política possible per sortir de l’atzucac en el qual ens trobem; b) els que, per contra, els està bé l’actual status quo que regeix per les relacions Catalunya-Espanya; i c) els ciutadans i ciutadanes que se situen entremig d’ambdós eixos perquè creuen que la independència sense projecte social associat no és un model de gestió política adequat i que la superació a la situació actual de desencontres entre Catalunya-Espanya passa per trencar l’immobilisme i les polítiques recentralitzadores que practica el govern del PP, per obrir les portes al diàleg i a la negociació de cara a l’establiment d’un nou model d’Estat.
Sabem que les mobilitzacions a les quals estem assistint els darrers anys són el resultat de la suma de molts factors d’entre els que en sobresurten la defensa dels drets nacionals de Catalunya i el dret a decidir el nostre futur, i la indignació davant la manera elitista i poc transparent de concebre, practicar i exercir la política. És així com el rebuig a l’actual ordre polític que emana de la ciutadania no ho és només contra els poders i les polítiques de l’Estat sinó que també va, malgrat es vulgui tapar amb el ‘no va d’això’, contra la corrupció, el frau fiscal, i les retallades en matèria de polítiques socials i en les que l’actual govern de Catalunya alguna cosa hi té a veure.
Les eleccions del 27S han adquirit un caràcter plebiscitari que en cap cas pot tapar –o no hauria de tapar- ni retallades, ni minves democràtiques, ni casos de corrupció. Val la pena tenir-ho en compte si més no perquè l’endemà del 27S, siguin quins siguin els resultats que emanin de les urnes, a Catalunya s’haurà de formar un nou govern que a banda de si pot o no prémer i com el botó de la desconnexió amb Espanya, haurà de governar… I les sensibilitats socials que ‘ara no toquen’, afloraran immediatament…
Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de setembre de 2015
Comentaris recents